Mirant la mar

Mirant la mar,
escampant pensaments
sobre aigües clares,
es gronxen les ones
i esclaten per entre
la pedra foradada,
mouen fils de molsa
verda, acarícien fòssils,
pentinen algues,
aixopluc de crustàcis
dins la pedra perforada.
S’arrecera el vent i emmudeix
la tarda,mirant la mar,
cercant la calma.

Neu

Tímidament...cauen
les primeres volves de
neu, enfarínen el bosc,
gelen la terra,
estríen l'escorça.

He caminat a través
de la densa boira...
per l'estora d'un temps
llunyà,
veient com els rostres,
es difuminàven en la
cortina d'un hivern que
ja no em pertany.

He sentit com la neu
albergaba en el silenci
i calmava els neguits,
Rera el pas del record,
el cruixir de la neu,
ha envaït el silenci

Mirades

 

Hi ha ulls que dulcifiquen
la mirada, 
i et convoquen cap el centre
del seu esguard,
ulls templats que corprenen
i atenuen les hores.
No hi ha retorn pels ulls que
es troben i queden immersos
en la profunditat del blau.
I em mirallo en el silenci d'uns
ulls que em dulcifiquen la mirada

Platja irisada

Un cel plom despulla al cos blau,

plora llàgrimes transparents,

eleva esquitxos al vent,

modula crestes blanques sobre

somnis de paper,

es bifurquen els camins,

d’estries rogenques sobre la terra,

espurnes de llum en els teus ulls,

silencis en la quietud,

platja irisada... un capvespre d’hivern.

Antics records

S'escampen per tot arreu,
ántics records travessen
el tunel del temps,
s'aferren a la pell.
Estan el l'aire que respiro,
en les melodies que escolto,
en els pensaments que venen
i marxen, i tornen altra volta,
com espectres que habiten
les ombres, com miratges
que sorgeixen del no-res.
Ántics records, perpetuant
l'existència del pensament.

Cartes sense destí

Encara et penso ara pare,
a pesar del pas dels anys,
i se'm fa present el buit que
vaig sentir quan vas marxar.
He escrit cartes sense cap destí,
pensant en tu, fulls on s'hi
arrengleren les emocions que
he anat sentint al llarg de tot el
temps d'absència. 
Paraules que parlen de la teva
generositat i caliu humà,
cartes segellades amb llàgrimes
de sal, impregnades d'aromes
que no hem viscut plegats, 

Et penso encara ara pare, i se'm desfà el cor al saber tot allò que
m'he perdut de tu, aquell fatídic 16 d'agost, quan el destí inoportú
se't va endur, qui sap on, qui sap perquè!
preguntes que em solia fer en la ment d'infant.

Des que vas marxar que no he deixat de pensar-te...i tu revius en mi,
en cada vers que et dedico, en cada suspir, en cada alè,
en cada vivença dels meus dies...

Cartes sense destí on l'amor, el dolor i l'absència van de la mà.
Cartes que potser mai llegiràs, cartes per a tu, pare

Pensament de tardor

Trepitges la terra seca...guia les 
teves passes l’horitzó rogenc, 
et desfàs en els seus colors...
taronges càlids i malves suaus 
capturen els pensaments de tardor,.

La brisa gronxa les fulles...i sutilment 
van caient, opaques, dissecades pel 
vent, d’una en una s’apilen,
com velles estores d’efímers colors,
d’una en una, una tarda de tardor

Tendresa

 

Has vessat la gerra d'aigua
damunt dels cabells.
El tacte de les teves mans
s’han tornat carícies  per la pell, 
ha estat un moment màgic, 
únic, sublim..

He batejat aquest instant
amb el mot de la tendresa,
desitjant que no finalitzés... 
volent robar-li les hores al temps.

Has vessat la gerra d’aigua, 
esbandint el sabó dels somnis,
pentinant els nusos del desig.

Has vessat la gerra d’aigua... 
i les teves mans... s’han convertit
en camins de plaer per a mi.

Lletres al vent

A la falda del banc solitàri,
hi reposa un llibre obert.
El vent, impacient cerca 
la seva història...
Passegen per estores de
tardor...a l'aixoplug d'un
arbre vell, els enamorats,  
s'abracen,
es pronuncien  paraules
d'amor.
El bes de la tarda, 
despulla lletres al vent.

El desert

Camino per un desert
que clama a la llum,
travesso el camí de la
solitud,sense abandonar
l'esperança del retrovament.

A cada pas, l'aire dens 
m'enforteix la pell, 
delicadament arrenglera
la sorra fina i bifurca el camí, 
modelant la duna.

Més enllà del miratge,
on s'acaba l'horitzó llunyà,
visualitzo un oassis de llum,
que m'encen els ulls.

L'arbre

Abraça'l, sent com fluctua
amb tu, desde les branques
més altes fins les arrels que
jeuen sota la terra.
Impregna't de l'aroma de resina,
sent la seva ànima antiga,
recolça el teu cos en l'escorça
d'un temps passat...
Abraça'l, sent com traspua en 
serenor, com acull i acompanya
i mostra un camí,
Abraça'l, sent la seva conexió,
l'energia que et desperta l'emoció.

Dins la mar

L'aire allisa la sorra de la platja,
els peus s'ensorren dins el tacte fi,
tèbi de la tarda.La mar bressola cançons d'abans...
melodies que despullen el temps
i omplen de llàgrimes els ulls.
Els meus llavis de sal et besen,
és un bes de tendresa que convoca
emocions, dolcifica aquestes hores.L'aire pentina la sorra...
de la mà del silenci, tu i jo,
ens allunyem de la platja, sentint
com noves melodies ressonen dins
la mar

Melodies d'aigua

Plou...i la nit et refreda l'alè,
la música corprèn les hores,
surts de l'academia amb les
mans plenes de sons, 

plou...i a l'oide la melodia que 
no pots deixar d'escoltar...
acompasses el so que desprenen
les gotes al caure damunt l'asfalt,

L'aigua t'empapa els cabells,
i es vessen rieols com llàgrimes
per la pell, acceleres el pas, 
descalça, sentint com l'aigua et 
banya els peus,

plou...i la melodia de l'aigua

s'impregna dins la pell.

Escletxa de llum

Per entre l'escletxa del núvol tímit,
obre els ulls el Sol.

És 1 de setembre, avui fa anys vaig

nèixer,

avui per primer cop vaig obrir els ulls.

Durant tots aquests anys, hi han hagut
moltes escletxes de llum..
per on s'hi han abocat estones
d'enyorances,absències,
dies de desencert i moments de plenitud.

I continuo aquí, en aquesta terra que
m'ha vist crèixer, davant d'aquest sol
que m'ha escalfat, aprenent, creixent

despertant...sentint com cada dia,

s'obren petites escletxes de llum.

La veu virtual

 

S'atenua la llum,
el dia conclou i
tornes a casa.
Vols que t'escoltin,
que t'expliquin,
i cerques la veu
virtual, i saps que
hi haurà un temps
dedicat a expressar
emocions,
i et complau saber
que ell hi serà.
S'atenua la llum i

els minuts no deixen

d'avançar...i saps que

has de marxar,
i te'n vas amb la certesa

de saber, que aquell

moment ha estat vostre

i de ningú més.

Lluna

Et subjectes a la
foscor i aminores
el buit,
projectant la llum.
Tu, l'esfera del desig,
complaent i encissadora,
lliurant-te al somni
nocturn, captivant-lo.
La nit t'acarona fins
l'albada.

La natura a les mans

Som fràgils,
neixem del ventre de la mare
amb la fragilitat a les mans i
la necessitat de caliu humà,
ella ens embolcalla el cos i
aixopluga la nostra existència.
Neix de la terra, l'arbre,
el sustrat l'alimenta i enforteix
les seves arrels.
Convergim plegats pel viarany
de la natura, ella ens procura
l'aire per respirar, el raig de sol
que escalfa els nostres dies,
l'aigua que ens nodreix de vida. 
La natura és a les nostres mans,
i cal estimar-la, cuidar-la,
abraçant-nos a la seva existència,

Boira

Escolto les meves
passes a través del
camí on hi reviuen
els records...
la veu de l'aire s'ha
adormit, sota la capa
gris que embolica
la nit,
l'hivern ja és aquí...
de la mà del fred,
i ens copsa la pell,
i ens recolza a la llar.
Cremen branques
d'aromes plàcids,
sota gúspires de foc.
el plany de la boira
dissol la cortina de fum,
i s'allunya...sota un cel
que clama en enyorança

Hores buides

T'he esperat asseguda
a la Gran Vía, amb els
records trespuant-me
la pell,
la tarda m'ha reclòs en
el seu silenci...
i la mirada s'ha perdut
en l'aroma de les hores
buides, en el no-res.
He tornat a reviure aquells
silencis tan teus,
als que m'havia avesat
i que marcaven el nostre
distançament.
I ara et percebo més lluny
que mai, amb el clar 
convençiment de que no
tornaràs, amb l'enyor
d'àntics records,
que em solidifiquen la pell

Onades

Les onades d'escuma blanca que el vent empeny en front
la costa...s'arrapen, rellisquen
sobre angostes i pulides roques,

Bressola el mar i la veu reviu
dins el vers...
i em trasbalsen les noves
melodies que provenen de la
fondària d'uns ulls blaus.

Mar endins...
on la franja divisoria ha trencat
el color, es dibuixen les onades,
sobre un llenç que brama. 

Vulnerable

T'he cercat en el silenci
nocturn, per nodrir-me
de paraules que encara
no han estat escrites,
i m'he sentit vulnerable,
despertant en mi
la sensació de l'abandó,
m'he entregat al tacte
fi de a paraula, modelant
el vers, fent-lo meu,
assaborint aquestes hores
buides de plenitud

Hoste dels teus ulls

El teu blau m'ha corprès,
sóc l'hoste dels teus ulls i el
presoner de la teva mirada,
he callat els mots per percebre
el silenci del teu esguard,

per a fondre'm en les aigües
insondables del blau,
desgranant les hores...fins
esgotar la llum, i seguir sent
l'hoste dels teus ulls. 

Retornen

Aboquen els records,
pinzellades de colors càlids ressegueixen el dibuix dels meus dies, fisonomies del passat travessen viaranys. Ara és l'hora del retorn,inhalo l'aire que ve de lluny, de l'aroma dolç dels somnis de joventut, i em pessiga l'enyorança, i sento com el buit s'emplena de nous mots,
renglons escrits amb la tinta
dels meus dies

Les esperes

M'enamoren les paraules,
el so dels mots que intercalo
amb els pensaments.
i em lliuro al traç del mot
precís i contundent,
i empleno el full de versos
que proclamen el desig,
lletres que provenen d'un
temps passat, esperes i
retorns...
i resulta que ens quedem
anclats en les esperes,
esperant allò que no arriba,
convençuts que quan arribi
haurem assolit la felicitat,
i de tant esperar i esperar,
ens perdem tot allò que ens
ofereix el moment present.

 
  

El món dels somnis

Has obert el llibre i has viatjat
cap el centre de la història...
les lletres han guiat el teu
pensament i t'han conduit fins
l'indret on tot pot arribar a ser,
i gairebé res és impossible.
El racó on hi habita el món del
somni es presenta deliciós,
màgic, una capsa on s'hi
apilen idees, imaginació, jocs
d'infant, i tot d'una t'ha semblat
tornar al món de l'infantesa,
aquell espaí intemporal on els
dies desprevistos d'hores es
barrejàven amb el món intrínsec 
dels somnis.

Cada nit un vers

Cada nit un vers,
i el tic tac de fons

que conjuga les paraules,
crema l'incens amb l'aroma
de les hores buides...
la cera de l'espelma ha encès
la flama de la imaginació.
No em venç la son,
el desig és dens i es torna vers.
Cada nit un vers,
abans que les perpelles cedeixen
a la son, abans que els mots
deixen de fluir amb el pensament.
Cada nit, el vers que templarà
els teus ulls, i omplirà els teus llavis.

Camines...

Camines...
sense mirar enrere,

les teves passes retenen
l'humitat de la nit,
la boira s'ajeu rere l'ombra
del teu cos, el desgast dels
anys, t'han fet un home
solitàri.
A les nits, deambules per
l'estació de tren, en busca
de velles històries que li
donin sentit als teus dies.
Camines...
sense mirar enrere,
la vida colpidora, t'ha pres
i t'ha donat, com a qualsevol
mortal d'aquesta terra...
i tu segueixes l'ombra de les
teves passes, amb l'esperança
de trobar, en la gèlida nit
d'hivern, les carícies d'unes
mans que acaronin els teus
dies de fred, i s'abracin a la
teva pell, àvida d'afecte.

Somnis oblidats

M'he sumergit en les tèbies
aigües un capvespre de tardor,
divisant horitzons llunyants... 
perseguint somnis que dormen
en la fondària d'uns ulls glaucs,
i el vaixell s'allunya...
mar endins, la cortina de fum
embolica el seu somni oblidat.
M'he endinsat en aigües tèbies,
cercant l'escalfor d'unes mans
que acaronen la pell fràgil. 
Plàcides hores contemplant
la mar...
vora els peus, l'esclat de les
ones, retornen el somni oblidat

Esculpir

Diposites el teu cos nu,
intàcte, dins el solc de
la pedra,
s'arrengleren dibuixos
d'enigmes que no han
estat resolts...,
les esquerdes s'omplen
de pell, i tu t'adorms,
perpetuant el silenci.
Esculpint el cos, fins
convertir-lo en pedra.

Plores

Plores sota un cel cel gris,
les llàgrimes de sal es dissolen 
fàcilment en l'aigua de la pluja,
no ansies res més que respirar
l'aire humit d'aquestes hores...
abandonar-te a les carícies que
et rellisquen per la pell.
La grisor impregna l'ambient,
trasbalsa el pensament,
i t'empeny a fondre't en la quietut
d'unes hores que es presenten
ávides de templança.
Plores sota un cel gris,
solitari, silenciós i ávid de llum

Ingravidesa

La ingravidesa al cos i el pes, inexistent,
la tebiesa de l'aigua inundant els ulls, 
fregant la pell,
la llum que es fon, sobre un mirall
de contrastos, i el cos, ingràvid,
descansant en l'absència del temps.

La fulla

Bressola enmig
de l'aire espès...
i cau lentament
fins fregar el terra.

El capvespre és

òpac i el núvol gris

vol plorar,
s'arrengleren les
llàgrimes sobre
la tèbia pell de
l'aigua.
El silenci nocturn
ennalteix el so,
i les hores buides
li acaronen el cos.

Vora el blau

Plàcides hores vora el blau...
i l'alè fred que conjuga les
paraules amb el vent.,
el ressò de la veu hiverna
dins del mar,
i cerco una melodia que
templi l'enyorança que em
presiona el pit.
El retorn de les hores càlides
d'estiu...
L'hivern es perllonga, i la veu
enmudeix.
Quan les onades trenquin
el silenci...el ressò de la veu
emergirà del mar, i tornaran
les plàcides hores vora el blau