Desig

S'allunya la tarda
i el silenci destapa
el teus ulls...
he vist la seva silueta
reflexant-se en el gris
del cel...
i voldria atançar-me
a la seva llum...
saber que em miren
i em desitgen,
i veure-hi el seu desig
en els meus ulls.

Llum de lluna

La nit es vesteix de poesia,
de llum sense reserva...
sento el ressò de les notes
musicals que acompassen
el vers. 

S'enceta un debat entre la nit
i la lluna, es professen
en mirades encissadores
que atenuen la foscor.

La nit s'estremeix amb la lluna
i s'adorm al bressol d'un somni
templat.

Marfil de nit

 

Tu ets el marfil
de la nit, l'enigma
de la foscor.

I encens somnis,
i corprens mirades...

Em deleita la teva forma,
el traç tan ben definit,
i la llum incesant...
que no deixo de mirar...

Et desitjo com ho fa la nit,
i prenc part de la teva
essència en un instant
d'inspiració

Perdre'm

Perdre’m en la fredor 

dels teus ulls,
apropar-me al silenci 

de les paraules,
tastar els llavis del desig, 

acariciar les mans tèbies.
Deixar que succeeixi 

el que hagi de succeir, 

sense cap raó ni intenció 

d’entendre-ho.

Voldria

Voldria ocupar un espai 

en el teu temps,

un lloc en el teu cor,

despertar en el silenci 

dels teus ulls,

adormir-me en el bressol 

dels teus braços,

fondre’m en el sabor 

dels teus llavis.

Saber que no ens atrapa 

la monotonia,

ni ens desanima l’entorn,

ni ens roba hores l’obligació.

Silueta del desig

Enfosqueix 

el cel
i tu t'apropes,
arrodonint 

la forma,
vessant la llum,
creant el somni...
i no s'acluquen
el ulls,
i ja no és fosca
la nit...
Complaent
i encissadora,
silueta del desig.

Aromes de mar

Brama el mar,
sota un cel que
convoca els meus
ulls a fondre's
en els seus colors,
i es fonen...
encessos com flames
que allibera el vent.
Sento el lleu polsim
de la sorra sobre la pell
i l'aroma de la sal.
Reposa el mar,
sota un cel adormit,
la platja solitària,
acull el galop d'un cavall
que juga amb l'esquitx
de les ones...

La nena que vaig ser

He recordat aquella nena
que vaig ser...sensible, afable
i riallera, protagonista de la festa,
qualsevol cosa m'interessava més
que estudiar, els jocs amb les amigues,
les passejades per la Porxada, el ball,
la musica...les abraçades del pare 
al tornar d'escola, 
les estones a la rebotiga...
recordo com si fos ara l'olor 
del sucre glas, la xocolata, les cremes...
la dolçor que es barrejava amb 
aquella necessitat que jo tenia de sentir més a prop la presència dels pares, ara ho he comprès tot...el negoci familiar els absorbia les hores.
 Recordo la presència dels avis molt sovint, per a mi ells van ser una llum molt viva...
He recordat aquella nena que vaig ser, alegre, carinyosa i assenyada...
la nena del gest nostàlgic que habita en mi

Plou s'obre l'asfalt

Plou sobre
l'asfalt...

s'omplen
de llàgrimes
les esquerdes,

en cada solc 
hi puc veure
un record,

que s'exten
dins la llàgrima,
i es miralla
en el vers...

El pierrot

Viu solitàri...el pierrot, 
rere una capa blanca,
encén els seus ulls
pintats,
s'emblanquina el rostre
per apropar-se a la lluna,
fràgil i enamorat...
s'adorm als seus peus,
sent el tacte de la solitud,
a través de la llàgrima
que li recòrre la pell.
Camina sobre una estora
de melangia...
perseguint un impossible,
captivat en veure el cel
d'estels...que la lluna
li envia.
 

Quan escric

Al recer del temps,
enllaço els dits al bolígraf,
i escric...
Els ulls travessen la capa
superficial, amb el deleit
de trobar-hi l'essència,
el mot adient que plasmarà
la història, i viurà dins el vers.
S'esplaia el món cognitiu,
es desvetlla l'emoció...
i emergeix com un salt
d'aigua, l'escriptura.

Qui sap si

Qui sap si rere aquest cel
tapat hi reposen els teus ulls,
qui sap si sense jo saber-ho
m'has observat...
pensant-te, parlant-te,
dibuixant el teu rostre etèri,
entre paraules...
Qui sap si a pesar de no
ser-hi, hi ets...d'una forma
atemporal.
I jo et percebo en el tacte
del vent,
en la llum de les estrelles,
en la fisonomia de la lluna,
en el raig que escalfa.
I aquest desig tan dens..
em permet d'alguna manera
apropar-me a tu i saber-te.

Un sentiment

El cel et mostra quelcom
més enllà del color...
la llum de l'horitzó
et desperta un sentiment.
Camines per la platja solitària,
sents el batec de les ones
colpejant el teu cor.
En la quietud del camí.
el moviment dels arbres,
i els aromes plàcids,
et fan percebre la vida
intrínseca que habita el
bosc.
Escrius tot el que veus
el que sents...i en cada vers,
hi despulles un sentiment.

Sensacions

M'agrada mirar-te,
esbrinar que diuen
els teus ulls...
percebre una sensació
que inexplicablement
brolla...sense saber
ben bé el perquè,
provocant un sentiment.
M'agrada expressar
el que sento, 
a través d'un gest
o una paraula....
involucrant-me amb
cada fibra de l'emoció

Els meus ulls

Estimo aquests ulls
que s'obren
amb la llum del dia
i em mostren camins.
I els veig encesos
quan els toca la flama
de l'amor...
He vist la senzillesa
del seu esguard...
la pupil.la reflexada
en el blau del mar.
He sentit l'admiració
que es desperta
davant un cel rogenc
que crema de tanta llum
He vist els meus ulls
amb el to de la melangia..
i els he vist plorar,
davant un mirall  d'enyorances

L'ombra de la flama

Tremola la flama...

l'aire projecte el reflex
d'una ombra,
el dibuix d'un contorn, 
la corvatura d'un cos.

S'instaura l'aroma de la cera

La nit espera pacientment
en el llindar del somni...
s'esgoten les hores,

S'apaga la flama.

Cant a un devot de Sant Hubert

L'alè de la nit clama la claror,

l'horitzó tot just comença a

encendre's...

i et poses en marxa...saps

que t'esperen camins gèlids,

hores de paciència...

Sempre fidel, al teu costat,

la gossa que marca el pas i

captura la presa.

El pas dels anys t'han enfortit

la pell, la vellesa no t'espanta,

segueixes conquerint el bosc,

amb templança i respecte,

tal hi com t'ho van ensenyar

els teus avantpassats.

I tot va canviant...inclús el bosc

ha deixat de ser com era abans,

els anys no passen en va,

les experiències a vegades

colpidores, t'han fet crèixer...

i en cada solc de la teva pell,

s'hi arrenglera el traç de la

saviesa.

Un altre jorn al bosc...

i et segueix embargant l'emoció

d'antany, les hores en les que

tu, la gossa, i el bosc, sou com

un sol cos, resistint estoicament

al pas dels anys.

Isabel Ribera i Carné

http://isabelribera.blogspot.com.es/

Nit de Reis

He mirat enrere...
amb l'inocència a les mans,
visualitzant la nit màgica
que alimenta els somnis.
He vist els ulls de la sorpresa,
la il.lusió que merma la son,
el record d'una Nit màgica.
Des del balcó de ca l'àvia,
he vist els Reis passar,..
amb el fred a les galtes,
la bufanda al coll, i el fanalet
encès, ben aprop del cor.

Silenci a la ciutat

S'omplen de gent els carrers, 
llums i aparadors atrauen  
les mirades, 
són el reclam de les compres...
cerquem regals.
Caminem de pressa, amb 
el neguit al cos, a l'espera de 
trobar una nova adquisició
que ens donarà uns instants 
de plaer.
S'escolta el ressò de les veus...
l'ebullició de la gran ciutat...
i al mateix temps,
l'existència d'un gran silenci,
les mirades es tornen opaques...
i en els rostres s'intensifica la solitud.
És la societat que clama al consum

Temps de sal

Esmicolo la sorra de la platja,

em rellisca per entre els dits,

cau…fina, sobre un polsim de

records….

Se'n va el temps...

amansa les hores dins la mar.

I ve l’onada,  i torna a marxar,

i a la pell em traspua la sal.

Es curen les ferides, dins la mar