Caure

Era un temps de pell
fràgil,
traspuava en mi l'alè
d'una absència,
el desencís dels dies buits.
Em paralitzava en el llindar
d'un pensament fosc,
i el cor se'm disparava,
ofegant-me en el seu
batec.
Hagués pogut deixar-me
anar, saltar al buit, 
caure en el parany 
del pensament fosc.
De sobte un calfred
em va recòrrer el cos, 
avisant-me del perill,
la suor freda va detindre
l'impuls.
I vaig saber
que no havia de caure.

L'últim raig de sol

És fàcil perdre's en la fondària
d'un cel, 
quan esberla l'últim raig de sol,
tímidament es va apagant,
rera la mirada d'un núvol blanc. 
És fàcil escoltar el so del silenci
qualsevol tarda d'hivern,
i deixar-se acaronar per la brisa
al repòs d'un mar en calma.
Tot resulta fàcil i senzill,
dòcil i lleuger, 
quan esberla l'últim raig de sol.

El vent rebel

Mira com juga el vent 
amb la tarda,
mira com esglaia als arbres
i alça la pols,
i mou les branques,
el vent rebel que s'endú
les angoixes de la tarda
i aplana el camí a la calma.

Mira'm

Ets el rostre del silenci 
blau,
ets la melangia de la tarda, 
i el serpenteig de l'ombra, 
al recer del somni. 
Ets el tacte de la pell,
el vertigen de la nit.
No diguis res i mira'm, 
mira'm amb ulls de lluna,

La teva veu

L'habitació s'omple 
de veu, de so.

La teva veu,
sòlida i colpidora,
desfent el silenci,
esllavissant-se 
sobre el temps.
Crèmen els últims
troncs de l'hivern.
El fred s'ha arraulit
dins la cambra.
En aquestes hores,
m'embriaga l'alè càlid 
d'una veu profunda,
pausada i acollidora.
Una veu forjada
en silencis i remors.
Una veu que creix
dins un mar revoltat,
i escampa tota 
la seva essència.

El matí

El matí és un esclat 
de llum,
una finestra oberta 
a la imaginació,
el raig silenciós i dòcil,
es desfà en la tebiesa 
del paper.
Escric el vers 
amb la tinta del record, 
vesso la llàgrima,
sobre un paper tenyit 
de nostalgia.
Cada expressió conté
l'essència del mar,
i en cada vers, 
hi traspua l'aroma.

Retorn

Parla'm dels silencis
de la nit,
de les hores sense retorn,
digue'm com et sents 
quan la llàgrima et besa
els llavis.

Escolta el so del vent
inquietant, 
observa el moviment
de les hores buides.

I ara t'adorms,
amb l'imatge d'un somni 
estrany.

Desperta'm quan vegis
un bat de llum voltant
per la finestra.

Besa'm suau, 
sent el tacte de la pell tèbia, 
el retorn de la llum.

El record

En la pell hi guardes
l'essència del record,
tal dia com avui,
es possible que es despertin
aromes d'altres temps,
i el pensament visualitza
imatges amb tanta claretat,
que per un instant,
et pot semblar haver-hi tornat.
Cada part de tu,
cada bocí de temps,
cada instant viscut,
du l'aroma del record.
I en la pell,
impresa la teva història.

Castell

La boira s'arrapa a la pedra,
l'alè de l'hivern cerca aixoplug.
Cada racó, guarda el secret
d'una vella història,
en cada mur, 
el ressò d'un temps llunyà.
Un alè misteriós traspua
per tota l'estança.
Les cambres són el repòs 
de vells retrats, 
rostres al reflex 
de miralls trencats.
Hi ha una veu silenciada,
que a voltes surt de la penombra
i retorna al temps.
Hi ha vida propia al castell.