Potser...

Potser m'has cercat de nit,
quan la llum s'apaga,
i el silenci aguditza el so.
Potser m'has llegit,
i el vers t'ha copsat
els sentits...
Potser ha estat el destí
qui ens ha unit.
I ara som aquí,
en el mar plàcid del desig,
cercant carícies noves,
desfent silencis antics,
corpresos l'un de l'altre,
ávids de petons...
Tu i jo,
dins l'esfera d'un temps
que creix.

La veu del castell

La brisa va desfent silencis,
la remor del vent,
du l'aroma d'una veu passada...
un polsim de records
s'incrusten dins la pedra.
Cada racó guarda un secret,
una història, una època.
Cada batec guarda una vivència,
un alè, un sospir...

El ressò d'una veu, viu dins la pedra.

L'aroma del record

Vas desar l'aroma gèlid
de l'hivern
en el calaix dels records...
amb el clar convenciment
de no tornar a percebre'l.
Vas desar les ombres
en el mirall de les absències...
i el record, va sobreviure
al gebre de l'hivern.
Ara hi has tornat,
i es desperten els sentits,
el temps de pell fràgil
s'ha arraulit dins l'aroma
del record.
La carícia d'un perfum
d'aromes nous...
obrint dreceres.

Sense treva

Un a un...els anys, 
corren sense treva.

Les illusions s'estavellen
dins el pou de la joventud
perduda.
Parlem d'abans...
Voldriem tornar-hi...
Recordem més que mai
els instants d'aquell viure
sense fi.
Idealismes sepultats
en el calaix de la memòria.
Ara més que mai,
amb la clara conciència 
de la seva caducitat,
voldriem atrapar-lo de nou,
i adonar-nos que no ofereix 
resistència;
malauradament no és així,
perque el temps, 
corre sense treva.