M'enfilo pels pensaments

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessàri,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...

Llum de Nadal

En la fondària dels teus ulls,
la claror,
una font d'aigua vessant nitidesa.
El matí desperta en el silenci
de la veu interior,
en la quietud de les hores reflexives.
Ara els dies es tornen dòcils,
de la mà del retrovament,
compartim estones, de nous propòsits,
noves rutes, esperances...
I el dia va fent camí...
avança imparable per viaranys
d'incerteses.
I és en els ulls de l'inocència,
en la mirada clara d'un infant,
on hi percebo la veritable llum de Nadal.

El vi

Es decanta el líquid,
intens, vessa dins la copa. 
Aromàtic...d'infinits matisos,
glops de seda passejant-se
per la boca.
Impregnant d'aromes els sentits.
Insòlits racons banyats de vi.
Dolç, amarg, afruitat...
com el gust d'un petó inesperat.
Assaborim-lo...
deixem que ens recorri...
que llisqui fi, el cos sedós.
Així, glop a glop, sense pressa,
com un petó que arriba a destemps,
i ens inunda de plaer la boca.

Amb ulls d'infant

Caminant pel viarany de la solitud,
he trobat un petit món interior
que no deixa de sorprendre'm.
Observo amb ulls d'infant, 
quanta bellesa ens envolta...!
I si li poso ales al temps?
I si deixo volar la imaginació?
Així com ho fan els infants,
sense mesura, sense contratemps,
amb la certesa de trobar-se
inmersos en un món,
fet a la mida dels seus somnis.

Temps caduc

La fredor copsa l'ambient, 
veig els rostres afligits
del conformisme, 
les mirades permanents
davant la pantalla de l'absurd,
l'ànima buida,
sento el batec d'un desig,
la fugida es fa present.
Tot em diu que ara és l'hora,
de dir-li adéu,
a un temps caduc.

Escurcem distàncies

Cap distància ha d'allunyar-nos 
dels seus ulls, d'aquest mirar 
que sense pronunciar-se diu tant,
d'aquest silenci que vol parlar,
i no gosa dir.
Cap distància ha d'allunyar-nos
del seu sentir, del lent viure
que li cou en l'ànima,
dels dies feixucs al recer de la solitud.
Cap distància ha d'allunyar-nos
dels actes injustos que recauen
en la humanitat.
Apaivaguem les ombres,
i fem del silenci un esclat,
encenguem la flama de la solidaritat,
aboquem-nos amb les mans
plenes de desig i el cor encès de llum.
Ara és l'hora d'escurçar distàncies,
fem-ho ja!

La tarda és tan frágil...

La tarda és tan fràgil que fa mal,
és un dolç dolor que em retorna
a l'interior, a saber-me mes,
a entendre'm mes,
a saber entendre als demés.

No és fàcil, per fer-ho,
cal endinsar-se en les profundes
llacunes que ens habiten,
cal abstreure'ns d'algunes
ensenyances rebudes, i adonar-se
que ni tot és negre, ni tot és blanc,
en cada sensació hi viu
la diversitat del color,
cada vida víbra amb una intensitat,
la percepció del color és ínfinita...

La tarda és tan fràgil que fa mal,
és un dolç dolor que em fa vulnerable,
i és des d'aquesta vulnerabilitat,
d'és don m'adono que cal comprendre,
que ni tot és negre, ni tot és blanc...

Espera'm a la platja

Espera'm a la platja,
avui vindré a buscar-te. 
Caminarem damunt 
la sorra molla, 
sentirem el batec
de les nostres passes.
L'horitzó clama
al naixement del sol.
De la mà caminem,
banyats de sal els peus.
Mira'm.
Digue'm que hi veus
en els meus ulls...
jo hi he vist les onades
en els teus,
nedaven entre somnis blaus
i batecs de lluna,
i omplien tots els teus buits.

Plou en els ulls

El dibuix de la tarda 
és un llenç humit,
una ràfega de vent
jugant amb l'aigua.
Plou en els ulls,
i la llàgrima
travessa llindars
de solitud,
rellisca sobre la pell
del silenci,
al repòs d'unes mans
que s'omplen de tu.

Somni blau

El dibuix d'un horitzó encès,
m'ha corprès els ulls.
Avui preservaré el foc de la mirada,
vetllaré les hores,
per tal de no apaivagar la seva intensitat,

inclús en l'incertesa de la tarda...
ompliré de llum cada solc de solitud,
cada estria de melangia,
i quan la nit colgui la mirada,
m'enfilaré fins arribar a la lluna,
caminaré pels seus contorns,
reseguiré el rostre de l'enigme,
fins adormir-me en braços d'un somni blau.

La nit és el preludi del vers

La nit silenciosa és el preludi del vers, 
quan tot calla, i la lleu fressa del tic tac 
m'acompanya.
I em deixo portar pels sons nocturs 
d'un silenci que a voltes vol parlar.
La nit m'embriaga,
el seu silenci és revelador,
el misteri que destil.la la llum fosca,
quan desperta l'insconscient
i ens regala el somni.
La franja divisoria que uneix
els dos móns mentre dormim,
és fascinant...
La nit és el preludi del vers,
el desig del somni,el misteri dels ulls,
un silenci que a voltes vol parlar...

Nua

Nua,
amb els dits enllaçats a tu,
en cada tecla on hi viu el batec,
en cada compàs on em trobo,
on em refaig.

Nua,
amb el delit d'una melodia
que em parla de tu,
en un capvespre que anuncia
horitzons reblerts de llum,
pinzellades vestides de silencis
fets cançó.

Nua,
tatuada amb les notes del desig...

Regala'm el bes

Regala'm el bes,
i em faré un collaret
amb els teus petons.

Regala'm la nit, 

i et faré còmplice 
del meu desig.
Regala'm la matinada
aquietada,
convertida en carícia
pels dos.
Regala'm el temps,
i esdevindrem lliures
com el vol de l'ocell.
Regala'm l'esguard
del teu silenci, la vibració
per fer-ne un vers corprès.
Regala'm un somriure
que no s'esborri fàcilment.

Regala'm el tot i el res.

Fent camí

La nit va cercant el seu espai,
el silenci em fa de coixí, 
em reconec en l'ínfim espai,
i em lliuro als designis del vent.
Sento la brisa nocturna fraguant la pell.
Escolto els sons que provenen de dins.
Em deixo portar per la subtilesa
d'una nit entre llençols de lluna blanca,
entre somnis incerts...
Vull esdevindre el dibuix que es va descobrint,
a mesura que el temps es va fent savi.
i saber-me en el moment de l'ara,
trobar-me en l'essència de les coses.
No fixar-me cap destí,
simplement gaudir del camí, pas a pas,
i ser el dibuix que es va descobrint,
caminant pel viarany de la vida.

Plou...

Plou...rere el vidre entelat
juguen hàbils els dits,
dibuixen móns imàginaris,
tracen rutes, pinten camins.

El mirall de l'aigua és un rostre
de silenci, un miratge perdut
en l'infinit.

Plou...i tot reneix i es troba, i és. 

La màgia de l'aigua transita el camí...

T'he dit...

T'he dit que quan t'apropes
i em beses, 

un calfred em recorre el cos.

T'he dit que les teves mans

són l'indret on hi habita
la meva pell.

T'he parlat de les sensacions
que em provoquen
les carícies,
arraulides ja al meu cos.

No, no t'ho he dit oi?
no ha calgut dir-t'ho amor,
perquè només en mirar-nos
ho hem sabut els dos.

Que parlin els ulls

Deixa que parlin els ulls,
que la matinada els inundi
de llum.

Ulls banyats de il.lusió, 
corpresos de somnis,
ulls oberts al canvi,
ulls plens de desig.

Deixa que parlin els ulls.

En una mirada et diré tot
el que he callat.

Fulles de tardor

Som fragils,
mudem la pell,
som fulles de tardor.

La tarda és un vel 
al contrast de la llum,
un silenci perdut enmig
del bosc, un deliri als ulls.

La fragilitat tan sols
és un miratge
que es desintegra,
quan ens descobrim
sòlids, íntegres,
quan mudem la pell
per tornar a començar,
per ser, per esdevindre
allò que volem ser.

Com les fulles de tardor,
som fràgils, mudem la pell
i ens convertim...i som.

Descalça camino

Camino descalça en terra ferma,
les petjades són l'empremta
d'un temps caduc.

Cada solc es va vestint de record,
d'absència...
Rere les meves passes,
les ombres de l'enyorança.

Camino descalça en terra ferma,
el meu caminar és lleuger, sòlid,
calmat.

No vull còrrer,
vull que cada petjada es fusioni
amb la terra, que cada pas senti
el seu vibrar, que s'impregni d'essència,
que cada pas trobi el seu sentir..
el seu viure.

Descalça camino...

Ulls de tardor

Miro amb ulls de tardor,

a l'abric del silenci,
i la mesura del dies
que clouen la llum,
amb el delit dels vespres 
inspiradors...
insinuadora llum de tardor. 

Les estones s' encalmen,
al recer d'un bon foc,
de la mà de la ploma delirant,
de l'aroma de l'incens surant
en el poema,
el lleuger crepitar d'una flama
que s'endinsa en el paper...

Miro amb ulls de tardor,
i aquest silenci ès tan enriquidor...!

Desfaig i em refaig

Desfaig i em refaig
en la nit d'insomni,
m'embriago de dansa,

sota l'embruix d'una lluna
que em transita,
entre els vels del silenci
que copsen sons.

Desfaig i em refaig,

en la nit d'insomni.
Cada moviment
guarda el do de la màgia,
cada so guarda l'equilibri
d'una vibració...

Desfaig i em refaig,
en la nit d'insomni.

Ànimes lliures

Cap distància ens limita.
Tot són moments per viure...
Seguirem el pas de la llum,

pel camí que ens traci.

Esdevindrem lliures, 
en l'amplitud del temps
que ens obre els ulls.
Cap distància ens limita,
perquè és en l'ara on cal viure,
per crèixer, i saber-se sense límits.
i esdevindre ànimes lliures...

Avancem

Avancem per platges desertes,

sota la mirada d'un cel que mai

deixa de sorprendre'ns...

Avancem pel silenci de la matinada,

àvids de llum.

Avancem per la remor del temps,

amb ulls esperançats...

Som silenci, som llum, som remor.

Avancem per camins insòlits,

dreceres d'ombres que a voltes

s'inunden de llum.

Sols i acompanyats, 

de la mà de la nostalgia, anem avançant...

Ens comnou la bellesa del mar,

els somriures espontànis,

les aromes del bosc, el cant de la pluja,

la senzillesa dels petits actes quotidians...

Som silenci, som llum, som remor.

Avancem...

Dona'm la mà

Dona'm la mà,
no em deixis anar...

Ara que la llum apaivaga

la seva intensitat,
ara que la nit cerca 
refugi en unes mans,
dona'm la mà.
Jo vull caminar
en les teves mans,
i sentir-les fortes,
càlides i acollidores.
Vull les mans sensibles,
les mans delitoses,
les mans que empenyen
i acompanyen,
i mostren el camí.

Dona'm la teva mà, 

jo et dono la meva..

Vora el mar

Vora el mar, neix la calma...
a pesar de les onades,

a pesar del seu arrebat
en front la roca foradada,
a pesar del crit de la gavina
tramuntant la tarda.

I aquest vaivè m'uneix a ell,

Ajaguda en el llenç d'un silenci
fet cançó.
Absorta en un horitzó definit
lleument per la franja divisòria
dels blaus.

Vora el mar, neix la calma...

l'aroma travessa solituds
i escurça distàncies.
Els pensaments s'inunden
del blau, i es tornen dòcils
i gentils...amorosos.
El mar em retorna la caricia
d'un temps d'amor.

Dos suspirs al mateix temps

Una mirada ens convida,
un xiuxiueig a cau d'orella
ens eriça la pell.
Dos suspirs al mateix temps.
Els dits enllaçats...
L'un a tocar de l'altre,
amb alès acompassats,
amb mirades refent infinits,
amb carícies conquerint
racons, desfermant desig.
I el bes, el bes temptador
de la tarda, esllavissant-se
pels contorns del coll...
llavi en llavi,
tatuant la pell dels dos.

Sense reserves

Havíem après a estimar-nos
sense reserves...
a viure amb els cinc sentits. 
La nit sustentava el delit
dels cossos en moviment,
resseguia cada contorn,
cada alè emergent del desig.
Per les escletxes de la matinada
tèbia, la llum anava cercant
el seu espai.
Jo et mirava mentre tu dormies,
veia a través de tu,
cada part del meu cos esculpit
amb les teves mans,
cada racó conquerit amb tremor
de mar.
Era màgia, era somni, cada poru
obria noves rutes, nous camins,
i en cada camí el teu gest,
i en cada ruta, la plàcida cadència
d'un amor sense reserves.

Un amor blau

Cap distància entre els dos,
cap mar per descobrir...
cap tarda al refugi de l'oblid.
Caminarem entre onades 
i batecs de mar, 
esquivarem els temporals,
visionarem els capvespres
d'horizons encessos,
talment com si fossim aus,
volarem lliurament
pels designis del vent,
entregats a les profundes
i insondables aigües
d'un amor net i blau...

Toco per a tu

Etèria la nit 
em desvetlla,
i toco per a tu, 
ara que sóc l'insomni 
dels teus ulls..
ara que habito
les onades
del teu mar incessant,
ara toco per a tu.
ara que la nit cerca
la pell de sal,
i les onades bressolen
un somni blau.
ara toco per a tu...
i seguiré tocant,
fins ben entrada l'alba,
fins que les perpelles
cedeixen a la son,
seguiré tocant melodies
de saxo,
acaronant el teu mar,
bressolant el somni blau..

Tarda tèbia

M'assec a contemplar 
la tarda tèbia, 
equilibrada...
La mirada es perd 
en contorns de llum tènue.
El sol empren el vol,
i el capvespre es gronxa
per escletxes sinuoses,
obrint espais...
despertant els verds
en les aigües dòcils
del temps.

He après a Escoltar-te a escoltar-me

He après a escoltar-te,
a escoltar-me
a través dels teus batecs
que em són bàlsam..

Quan et miro,
no hi ha espai en mi
que no quedi reblert de tu,
i em deixo portar pels contorns
indefinits del teu balanceig,
pels aromes salins
que travessen l'ànima,
i curen férides...
em deixo portar per l'esboç
d'una tarda que amansa
el temps.

He après a escoltar-te
quan em parles dels dies
de marees braves,
de les nits esculpides
en or i plata, de l'efímer...
I jo em sento unida a tu
a través d'aquests batecs
que sé, em són bàlsam.

Tu i jo dansem

Danso pels contorns fràgils de la tarda,

en l'ombra subtil d'un silenci fet cançó.

Per les escletxes del temps hi penetra

hàbil la llum, definint el moviment,

perfilant la similitut dels cossos.

Sento els batecs del pit,
el ressò acompassat de la música
en nosaltres.
Mira'm als ulls...
mira com s' inunden dels teus,
Observa el moviment...
mira com s' esllavissa la corva sinuosa,
pels contors delitosos del cos.

La dansa aclapara el moment
en un instant de seducció extrema.
Dansem fins el capvespre,
fins que l'ombra subtil del silenci
adormi la cançó.
Tu i jo dansem...
pels contors delitosos de la tarda fràgil. 

Bressola'm el somni amor

Bressola'm el somni amor,
ara que la nit ens fa de coixí,
ara que la llum i l'ombra
es retroben en un sol cos,
i la brisa desfà els mots 
que hem callat.
Bressola'm el somni amor,
no deixis cap espai,
cap racó sense bressolar.
La nit espera en el llindar
del somni...entre vels etèris,
ens espera, i tu i jo llisquem
pel viarany d'un temps
que hem fet nostre...
Bressola'm el somni amor,
ara que la lluna agosarada,
deambula pel corriol de la nit,
i s'enfila pels designis
de les hores encesses,
còmplice del desig...
Bressola'm el somni amor,
no deixis mai de bressolar.
Ara que sabem de l'ara,
perquè demà, qui sap que serà...

La densitat de la llum

És curiosa la llum en el seu intent 
de sobreviure a la foscor, 
com s'afanya en trobar un indret 
on quedar-s'hi, 
una estança on perpetuar-se.
Vigorosa, s' esmuny per escletxes
gairebé invisibles als ulls,
creant capritxoses tonalitats...
Belles formes geomètriques
al compàs de la densa tarda,
contorns d'ombres en el mirall
del silenci.
I aquesta curiositat la porta
a esllavissar-se en la terra molla,
sortejant bassals de pluja intensa,
recreant-se en miralls d'aigua,
hàbilment jugant amb el color,
creant l'esboç de la tarda,
la densitat de la llum.

Seduïda, seduint-te

Et sedueixo amb la mirada,
ressegueixo contorns...
Acarono els teus silencis.
La tarda és un mirall
al contrast de la llum.
Un bagul on hi dormen
els versos secrets,
un espai on disoldre
la solitud que ens preserva.

Ara ets tu qui em sedueix,
amb els ulls del desig,
amb els llavis temptadors,
escrutant els somnis
d'un capvespre desficiós.

I jo em passejo pels teus
somnis delirants...
Seduïda, seduint-te...

Perpetuant les nits

Recordes els vespres banyats de llum?
La tebiesa dels cossos cercant-se
en móns efímers...perpetuant les nits.

La mar es passejava pels teus ulls,

d'argent vestia els meus,

mentre la lluna vetllava els cossos
arraulits en els contorns del desig.
No pensàvem...no parlàvem,
tot s'endevinava a través de mars
banyats de llum, i en cada gest,
hi habitava l'alè efímer de l'amor,
l'extenuant carícia travessant móns insólits...
perpetuant les nits.

Noctàmbula la nit

L'aroma del record 
deambula en un somni...
En llençols de seda
s'embriaguen els sentits. 
Arraulida en el silenci
es desvetlla la son,
i es fa noctàmbula la nit.

Una rosa al pit

La foscor em copsa,
cerco el silenci 
de les hores buides,
la plàcida sintonia de la nit
em fa de coixí. 
M'acompanya una rosa al pit.
Li xiuxiuejo molt baixet
una cançó...
-com si ella em pogués sentir-
El perfum de la rosa m'indueix
a somiar, desvetlla el món oníric,
i m'abandono a l'inconscient...
i em retrobo amb el somni
d'una nit d'estiu,
al recer d'una lluna que mira
amb delit, la rosa blanca
que dorm al meu pit.

Volar

Sempre he pensat lo increible

que ha de ser volar,

sentir la força del vent,
la cadència de la llum,
trobar-se immers en la fibra
de l'aire i avançar...avançar
per angostos i verds paratges,
esllavissar-se en blaus de mar.
Descendre a matinades encesses,
abraçar-se al temps
sense cap mena d'anclatge.
Imagino aquest vol
en un constant anar i venir,
en un saber-se acoblat a la natura
i trobar-se en ella.
Sento l'abraçada del vol lliure,
el cant de la natura en mi.

Quan em mires

Quan em mires,
no hi ha racó en els meus ulls
que no quedi amarat dels teus.

Conquerida la mirada,
deambulo en el mar
d'un somni perturbador
que desgrana els sentits...

Quan et miro,
no hi ha racó en els teus ulls
que no quedi amarat dels meus.

Així...
les mirades es reconeixen,
es complementen, s' amaren,
i es perfilen en llum i ombra.

Mirades que travessen
llindars de solitud,
immerses en les profundes
llacunes de l'ànima.

Quan plou

Quan plou, 
una màgia es fa present.
No és la pluja, ni és el vent, 
ni tampoc el temps.
Són els ulls.
La mirada d'aigua als ulls.
I és en aquesta màgia
on m'he descobert petita,
inocent, en un món d'aigua
fet a mida, un indret
on hi brollen sentiments...
on hi naveguen emocions,
al bressol d'un mirall
que pinta la nuesa als ulls.
I vull seguir sent petita,
i en el meu món imaginàri...
convidar als qui somien,
als qui ploren i riuen,
als lluitadors i valents,
creadors i virtualistes...
A tots aquells que creuen
que quan plou,
una màgia es fa present,
i es remouen sentiments...

Al tren

M'agrada observar 
els petits actes quotidians...
ara que sóc al tren
i veig el temps passar,
ara que només es tracta
de deixar-se portar...
És curiosa la bellesa
que desprenen els actes
més simples...
una fulla quan es mou,
un núvol quan abraça al sol,
la mirada sincera d'un nen
que sembla vol parlar,
les tremoloses mans d'un avi
sostenint un bastó,
el lleu xiuxiueig de la brisa
colpejant la finestra,
despentinant els cabells,
és meravellós quedar-se
una estona embadalit,
observant...
Tanta vida al nostre abast!
tanta bellesa en cada acte
quotidià!
Tant d'amor per entregar!

Vibra el silenci

Atura't,
escolta el silenci, 
no diguis res.
Sents com víbra?
Vibra amb els sentits.
Observa'm
amb el pàlpit del desig,
frec a frec, viu-me,
com si el temps no existís.
Li direm al vent nocturn
que travessi el silenci,
i ens faci cançó...
T'adones de la màgia
que sobrevé...
quan ens deixem anar,
i ens lliurem a l'instant
que vibra amb un silenci
fet cançó...?
Cada instant guarda
una vibració...
Sent-la, viu-la...
fes-la cançó      

Nuesa

La nuesa de la lluna 
és el somni de la nit.
Nua avança,
per entre vels de seda,
còmplice del desig.
La nuesa de la lluna
és el mirall del vers...
els mots s' han vestit
d'argent i en cada mot
s'endevina el bes.
Silenciós desert de lluna,
temps fugit.

T'espero a la platja

T'espero a la platja, 
no hi ha racó que guardi 
tant d'encant, 
al recer de la calma, 
les onades s' emporten 
incerteses...i retornen batecs
que em parlen de tu,
dels dies de plaer
vora un mar d'encís,
dels capvespres encessos,
de les nits de rauxa, 
d'una lluna vessant el desig
sobre la pell trèmula.
T'espero a la platja,
caminaré descalça
damunt la sorra molla,
deixaré l'empremta
de les meves passes,
i quan hi arribis em veuràs allà,
banyada en sal,
al delit de les hores plàcides,
a l'abric d'un mar,
que ja ens és nostre.

El blau i el verd

L'encís del blau,
la transparència del verd,
al recer d'un marge, 
o en les clares aigües d'un riu.
Visualitzar el rostre 
al mirall de l'aigua...
sumergir-se en ella.
Experimentar la sensació
de sentir-se unida al color,
d'esdevindre llum.
La placidesa de saber-se
en les hores quietes
quan el verd es fon en tu,
quan el blau que es perfila 
als ulls.

Mirades

Hi ha mirades 

que travessen límits,
mirades transparents 

que s' endinsen en les fondes 

llacunes del pensament

Ulls banyats de lluna.

Quin goig observar-los...
quan desperten a la màgia nocturna,
quan s' arrelen a somnis incerts...

Hi ha mirades que trasbalsen,
i copsen i corprenen,
mirades que inciten a crear versos
banyats de lluna.