Plou...

Plou...rere el vidre entelat
juguen hàbils els dits,
dibuixen móns imàginaris,
tracen rutes, pinten camins.

El mirall de l'aigua és un rostre
de silenci, un miratge perdut
en l'infinit.

Plou...i tot reneix i es troba, i és. 

La màgia de l'aigua transita el camí...

T'he dit...

T'he dit que quan t'apropes
i em beses, 

un calfred em recorre el cos.

T'he dit que les teves mans

són l'indret on hi habita
la meva pell.

T'he parlat de les sensacions
que em provoquen
les carícies,
arraulides ja al meu cos.

No, no t'ho he dit oi?
no ha calgut dir-t'ho amor,
perquè només en mirar-nos
ho hem sabut els dos.

Que parlin els ulls

Deixa que parlin els ulls,
que la matinada els inundi
de llum.

Ulls banyats de il.lusió, 
corpresos de somnis,
ulls oberts al canvi,
ulls plens de desig.

Deixa que parlin els ulls.

En una mirada et diré tot
el que he callat.

Fulles de tardor

Som fragils,
mudem la pell,
som fulles de tardor.

La tarda és un vel 
al contrast de la llum,
un silenci perdut enmig
del bosc, un deliri als ulls.

La fragilitat tan sols
és un miratge
que es desintegra,
quan ens descobrim
sòlids, íntegres,
quan mudem la pell
per tornar a començar,
per ser, per esdevindre
allò que volem ser.

Com les fulles de tardor,
som fràgils, mudem la pell
i ens convertim...i som.

Descalça camino

Camino descalça en terra ferma,
les petjades són l'empremta
d'un temps caduc.

Cada solc es va vestint de record,
d'absència...
Rere les meves passes,
les ombres de l'enyorança.

Camino descalça en terra ferma,
el meu caminar és lleuger, sòlid,
calmat.

No vull còrrer,
vull que cada petjada es fusioni
amb la terra, que cada pas senti
el seu vibrar, que s'impregni d'essència,
que cada pas trobi el seu sentir..
el seu viure.

Descalça camino...

Ulls de tardor

Miro amb ulls de tardor,

a l'abric del silenci,
i la mesura del dies
que clouen la llum,
amb el delit dels vespres 
inspiradors...
insinuadora llum de tardor. 

Les estones s' encalmen,
al recer d'un bon foc,
de la mà de la ploma delirant,
de l'aroma de l'incens surant
en el poema,
el lleuger crepitar d'una flama
que s'endinsa en el paper...

Miro amb ulls de tardor,
i aquest silenci ès tan enriquidor...!

Desfaig i em refaig

Desfaig i em refaig
en la nit d'insomni,
m'embriago de dansa,

sota l'embruix d'una lluna
que em transita,
entre els vels del silenci
que copsen sons.

Desfaig i em refaig,

en la nit d'insomni.
Cada moviment
guarda el do de la màgia,
cada so guarda l'equilibri
d'una vibració...

Desfaig i em refaig,
en la nit d'insomni.

Ànimes lliures

Cap distància ens limita.
Tot són moments per viure...
Seguirem el pas de la llum,

pel camí que ens traci.

Esdevindrem lliures, 
en l'amplitud del temps
que ens obre els ulls.
Cap distància ens limita,
perquè és en l'ara on cal viure,
per crèixer, i saber-se sense límits.
i esdevindre ànimes lliures...

Avancem

Avancem per platges desertes,

sota la mirada d'un cel que mai

deixa de sorprendre'ns...

Avancem pel silenci de la matinada,

àvids de llum.

Avancem per la remor del temps,

amb ulls esperançats...

Som silenci, som llum, som remor.

Avancem per camins insòlits,

dreceres d'ombres que a voltes

s'inunden de llum.

Sols i acompanyats, 

de la mà de la nostalgia, anem avançant...

Ens comnou la bellesa del mar,

els somriures espontànis,

les aromes del bosc, el cant de la pluja,

la senzillesa dels petits actes quotidians...

Som silenci, som llum, som remor.

Avancem...

Dona'm la mà

Dona'm la mà,
no em deixis anar...

Ara que la llum apaivaga

la seva intensitat,
ara que la nit cerca 
refugi en unes mans,
dona'm la mà.
Jo vull caminar
en les teves mans,
i sentir-les fortes,
càlides i acollidores.
Vull les mans sensibles,
les mans delitoses,
les mans que empenyen
i acompanyen,
i mostren el camí.

Dona'm la teva mà, 

jo et dono la meva..

Vora el mar

Vora el mar, neix la calma...
a pesar de les onades,

a pesar del seu arrebat
en front la roca foradada,
a pesar del crit de la gavina
tramuntant la tarda.

I aquest vaivè m'uneix a ell,

Ajaguda en el llenç d'un silenci
fet cançó.
Absorta en un horitzó definit
lleument per la franja divisòria
dels blaus.

Vora el mar, neix la calma...

l'aroma travessa solituds
i escurça distàncies.
Els pensaments s'inunden
del blau, i es tornen dòcils
i gentils...amorosos.
El mar em retorna la caricia
d'un temps d'amor.

Dos suspirs al mateix temps

Una mirada ens convida,
un xiuxiueig a cau d'orella
ens eriça la pell.
Dos suspirs al mateix temps.
Els dits enllaçats...
L'un a tocar de l'altre,
amb alès acompassats,
amb mirades refent infinits,
amb carícies conquerint
racons, desfermant desig.
I el bes, el bes temptador
de la tarda, esllavissant-se
pels contorns del coll...
llavi en llavi,
tatuant la pell dels dos.

Sense reserves

Havíem après a estimar-nos
sense reserves...
a viure amb els cinc sentits. 
La nit sustentava el delit
dels cossos en moviment,
resseguia cada contorn,
cada alè emergent del desig.
Per les escletxes de la matinada
tèbia, la llum anava cercant
el seu espai.
Jo et mirava mentre tu dormies,
veia a través de tu,
cada part del meu cos esculpit
amb les teves mans,
cada racó conquerit amb tremor
de mar.
Era màgia, era somni, cada poru
obria noves rutes, nous camins,
i en cada camí el teu gest,
i en cada ruta, la plàcida cadència
d'un amor sense reserves.

Un amor blau

Cap distància entre els dos,
cap mar per descobrir...
cap tarda al refugi de l'oblid.
Caminarem entre onades 
i batecs de mar, 
esquivarem els temporals,
visionarem els capvespres
d'horizons encessos,
talment com si fossim aus,
volarem lliurament
pels designis del vent,
entregats a les profundes
i insondables aigües
d'un amor net i blau...

Toco per a tu

Etèria la nit 
em desvetlla,
i toco per a tu, 
ara que sóc l'insomni 
dels teus ulls..
ara que habito
les onades
del teu mar incessant,
ara toco per a tu.
ara que la nit cerca
la pell de sal,
i les onades bressolen
un somni blau.
ara toco per a tu...
i seguiré tocant,
fins ben entrada l'alba,
fins que les perpelles
cedeixen a la son,
seguiré tocant melodies
de saxo,
acaronant el teu mar,
bressolant el somni blau..

Tarda tèbia

M'assec a contemplar 
la tarda tèbia, 
equilibrada...
La mirada es perd 
en contorns de llum tènue.
El sol empren el vol,
i el capvespre es gronxa
per escletxes sinuoses,
obrint espais...
despertant els verds
en les aigües dòcils
del temps.

He après a Escoltar-te a escoltar-me

He après a escoltar-te,
a escoltar-me
a través dels teus batecs
que em són bàlsam..

Quan et miro,
no hi ha espai en mi
que no quedi reblert de tu,
i em deixo portar pels contorns
indefinits del teu balanceig,
pels aromes salins
que travessen l'ànima,
i curen férides...
em deixo portar per l'esboç
d'una tarda que amansa
el temps.

He après a escoltar-te
quan em parles dels dies
de marees braves,
de les nits esculpides
en or i plata, de l'efímer...
I jo em sento unida a tu
a través d'aquests batecs
que sé, em són bàlsam.

Tu i jo dansem

Danso pels contorns fràgils de la tarda,

en l'ombra subtil d'un silenci fet cançó.

Per les escletxes del temps hi penetra

hàbil la llum, definint el moviment,

perfilant la similitut dels cossos.

Sento els batecs del pit,
el ressò acompassat de la música
en nosaltres.
Mira'm als ulls...
mira com s' inunden dels teus,
Observa el moviment...
mira com s' esllavissa la corva sinuosa,
pels contors delitosos del cos.

La dansa aclapara el moment
en un instant de seducció extrema.
Dansem fins el capvespre,
fins que l'ombra subtil del silenci
adormi la cançó.
Tu i jo dansem...
pels contors delitosos de la tarda fràgil. 

Bressola'm el somni amor

Bressola'm el somni amor,
ara que la nit ens fa de coixí,
ara que la llum i l'ombra
es retroben en un sol cos,
i la brisa desfà els mots 
que hem callat.
Bressola'm el somni amor,
no deixis cap espai,
cap racó sense bressolar.
La nit espera en el llindar
del somni...entre vels etèris,
ens espera, i tu i jo llisquem
pel viarany d'un temps
que hem fet nostre...
Bressola'm el somni amor,
ara que la lluna agosarada,
deambula pel corriol de la nit,
i s'enfila pels designis
de les hores encesses,
còmplice del desig...
Bressola'm el somni amor,
no deixis mai de bressolar.
Ara que sabem de l'ara,
perquè demà, qui sap que serà...

La densitat de la llum

És curiosa la llum en el seu intent 
de sobreviure a la foscor, 
com s'afanya en trobar un indret 
on quedar-s'hi, 
una estança on perpetuar-se.
Vigorosa, s' esmuny per escletxes
gairebé invisibles als ulls,
creant capritxoses tonalitats...
Belles formes geomètriques
al compàs de la densa tarda,
contorns d'ombres en el mirall
del silenci.
I aquesta curiositat la porta
a esllavissar-se en la terra molla,
sortejant bassals de pluja intensa,
recreant-se en miralls d'aigua,
hàbilment jugant amb el color,
creant l'esboç de la tarda,
la densitat de la llum.

Seduïda, seduint-te

Et sedueixo amb la mirada,
ressegueixo contorns...
Acarono els teus silencis.
La tarda és un mirall
al contrast de la llum.
Un bagul on hi dormen
els versos secrets,
un espai on disoldre
la solitud que ens preserva.

Ara ets tu qui em sedueix,
amb els ulls del desig,
amb els llavis temptadors,
escrutant els somnis
d'un capvespre desficiós.

I jo em passejo pels teus
somnis delirants...
Seduïda, seduint-te...

Perpetuant les nits

Recordes els vespres banyats de llum?
La tebiesa dels cossos cercant-se
en móns efímers...perpetuant les nits.

La mar es passejava pels teus ulls,

d'argent vestia els meus,

mentre la lluna vetllava els cossos
arraulits en els contorns del desig.
No pensàvem...no parlàvem,
tot s'endevinava a través de mars
banyats de llum, i en cada gest,
hi habitava l'alè efímer de l'amor,
l'extenuant carícia travessant móns insólits...
perpetuant les nits.

Noctàmbula la nit

L'aroma del record 
deambula en un somni...
En llençols de seda
s'embriaguen els sentits. 
Arraulida en el silenci
es desvetlla la son,
i es fa noctàmbula la nit.

Una rosa al pit

La foscor em copsa,
cerco el silenci 
de les hores buides,
la plàcida sintonia de la nit
em fa de coixí. 
M'acompanya una rosa al pit.
Li xiuxiuejo molt baixet
una cançó...
-com si ella em pogués sentir-
El perfum de la rosa m'indueix
a somiar, desvetlla el món oníric,
i m'abandono a l'inconscient...
i em retrobo amb el somni
d'una nit d'estiu,
al recer d'una lluna que mira
amb delit, la rosa blanca
que dorm al meu pit.

Volar

Sempre he pensat lo increible

que ha de ser volar,

sentir la força del vent,
la cadència de la llum,
trobar-se immers en la fibra
de l'aire i avançar...avançar
per angostos i verds paratges,
esllavissar-se en blaus de mar.
Descendre a matinades encesses,
abraçar-se al temps
sense cap mena d'anclatge.
Imagino aquest vol
en un constant anar i venir,
en un saber-se acoblat a la natura
i trobar-se en ella.
Sento l'abraçada del vol lliure,
el cant de la natura en mi.

Quan em mires

Quan em mires,
no hi ha racó en els meus ulls
que no quedi amarat dels teus.

Conquerida la mirada,
deambulo en el mar
d'un somni perturbador
que desgrana els sentits...

Quan et miro,
no hi ha racó en els teus ulls
que no quedi amarat dels meus.

Així...
les mirades es reconeixen,
es complementen, s' amaren,
i es perfilen en llum i ombra.

Mirades que travessen
llindars de solitud,
immerses en les profundes
llacunes de l'ànima.

Quan plou

Quan plou, 
una màgia es fa present.
No és la pluja, ni és el vent, 
ni tampoc el temps.
Són els ulls.
La mirada d'aigua als ulls.
I és en aquesta màgia
on m'he descobert petita,
inocent, en un món d'aigua
fet a mida, un indret
on hi brollen sentiments...
on hi naveguen emocions,
al bressol d'un mirall
que pinta la nuesa als ulls.
I vull seguir sent petita,
i en el meu món imaginàri...
convidar als qui somien,
als qui ploren i riuen,
als lluitadors i valents,
creadors i virtualistes...
A tots aquells que creuen
que quan plou,
una màgia es fa present,
i es remouen sentiments...

Al tren

M'agrada observar 
els petits actes quotidians...
ara que sóc al tren
i veig el temps passar,
ara que només es tracta
de deixar-se portar...
És curiosa la bellesa
que desprenen els actes
més simples...
una fulla quan es mou,
un núvol quan abraça al sol,
la mirada sincera d'un nen
que sembla vol parlar,
les tremoloses mans d'un avi
sostenint un bastó,
el lleu xiuxiueig de la brisa
colpejant la finestra,
despentinant els cabells,
és meravellós quedar-se
una estona embadalit,
observant...
Tanta vida al nostre abast!
tanta bellesa en cada acte
quotidià!
Tant d'amor per entregar!

Vibra el silenci

Atura't,
escolta el silenci, 
no diguis res.
Sents com víbra?
Vibra amb els sentits.
Observa'm
amb el pàlpit del desig,
frec a frec, viu-me,
com si el temps no existís.
Li direm al vent nocturn
que travessi el silenci,
i ens faci cançó...
T'adones de la màgia
que sobrevé...
quan ens deixem anar,
i ens lliurem a l'instant
que vibra amb un silenci
fet cançó...?
Cada instant guarda
una vibració...
Sent-la, viu-la...
fes-la cançó      

Nuesa

La nuesa de la lluna 
és el somni de la nit.
Nua avança,
per entre vels de seda,
còmplice del desig.
La nuesa de la lluna
és el mirall del vers...
els mots s' han vestit
d'argent i en cada mot
s'endevina el bes.
Silenciós desert de lluna,
temps fugit.

T'espero a la platja

T'espero a la platja, 
no hi ha racó que guardi 
tant d'encant, 
al recer de la calma, 
les onades s' emporten 
incerteses...i retornen batecs
que em parlen de tu,
dels dies de plaer
vora un mar d'encís,
dels capvespres encessos,
de les nits de rauxa, 
d'una lluna vessant el desig
sobre la pell trèmula.
T'espero a la platja,
caminaré descalça
damunt la sorra molla,
deixaré l'empremta
de les meves passes,
i quan hi arribis em veuràs allà,
banyada en sal,
al delit de les hores plàcides,
a l'abric d'un mar,
que ja ens és nostre.