El gest

La dansa del temps
clou el silenci de la tarda.
Les hores es tornen dòcils
sota la mirada d'un cel
esperançador...
Plora el món! prou que ho sé,
és la llàgrima de l'injustícia,
un dolor que no obeix a cap raó...
Vull ser infant per un temps,
vull creure en l'amor.
Percebre la màgia
de les petites coses.
Donar-li la mà a l'esperança.
Sentir el batec d'una mirada,
el caliu d'una abraçada.
Que el pèndol del temps
decanti les hores dòcils...
i es facin visibles als ulls,
perceptibles a les mans.
Vull creure en el gest.

Hi ha somriures...

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...

Perduren en el temps
i en la memòria,
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.

Un pensament de mar

Un pensament de mar...

Van i venen
i tornen a marxar,
onades de sal, 
esquitxos de mar,
imatges que exhalen
un temps llunyà,
tatuades a la pell
de l'enyor.
Certeses d'uns dies
que dormen en el mar
del record.

Horitzons rogencs

Els capvespres de tardor
són dòcils i calmats,
tenen un bes amagat 
en escletxes de llum,
un silenci que travessa
el camí del vers i el fa poema.
Més enllà d'horitzons rogencs,
les estores tardorenques
formen renglons de fulles
adormides,
dissecades en la humida
estança del subsòl.
Els capvespres de tardor
són el dibuix d'uns llavis
vermells, el carmí d'un bes
perfilant horitzons rogencs.

Rere el vidre

Cortines d'aigua dibuixen
un paisatge amable,
malves i verds, ocres i blaus 
s'esllavisen en el llenç 
indescriptible de la tarda.
Fondre'm en aquestes aigües
d'infinits colors voldria...
Imaginar, jugar a inventar,
deixar que el pinzell del record
traçi amablement un instant.
Obrir el calaix on hi reposen
els somnis que un dia,
van gosar despertar.

Plou prou

Aquest matí és un llenç humit,

un plor que s'endevina necessari,
un encert que colma de riquesa
rius i pantans...

Lleugerament va agafant força,
udola per racons insòlits,
trena llàgrimes rere els vidres
del record.

Forma gotes on hi suren somnis
d'aquarel.la.

Avui plou prou.

Se'n va la llum

Mira com se'n va la llum...
com s'arrecera en la fondària
dels ulls tardorencs,
com s'esfondra en tímits horitzons
fins fer-se opaca.
Fugissera llum tardorenca...
mira com s'adorm
en la pell de l'enyorança.

Docilment va caient

Dòcilment va caient,
com una llàgrima
damunt la galta,
com un rierol 
que arrissa el vent.
Fina i plàcida,
sense fer estralls,
va caient...
banya els arbres,
mou la terra,
neteja l'ànima.
Bassalts d'aigua
sobre el silenci de l'asfalt.

Temprança, ritme, cadència

Traspuava en aquella pell tèbia,
la temprança, el ritme, la cadència....
la cadència de les notes a la mida del sentir.
El ritme d'un compàs genuí.
Sostinguts per breus instants,
avesats a la temprança de les mans,
a la caligrafia dels dits,
composavem melodies oblidades,
vestides d'anhels i enyorances...
Tot just allà on comença el silenci,
tot just allà,
estrenavem noves formes de sentir.

La matinada

La matinada té aquella llum
imperturbable de quan inicia el dia,
espontània i primerenca llum.
Efímera quietud que travessa
el temps del somni
i desperta el cos arraulit,
entre llençols de lluna clara.
És l'hora de l'assossec i la calma,
i flueixen les idees,
i es mitiguen les pors,
i s'enlairen els versos...
en la primerenca llum de la matinada.

Pare

Queda lluny aquell temps..

a voltes el pensament
escurça distàncies,
com en un somni,
difuminades les imatges...
i de sobte tan clares!
I entre el record i l'enyorança,
circulen al seu aire, les llàgrimes.
The imaginat tantes vegades...
Com series ara, que diries!
quines converses tindriem...
Era una nena llavors,
només en sabia de jocs.
I es va aturar el temps,
aquell 16 d'agost.
Avui feies anys pare,
hi ho cel.lebrariem
envoltats de pastissos dolços
i abraçades, desitjos i somnis
d'una filla que enyora al pare.

llindars de lluna blanca

La gavina cerca
la blavor de la mar,
hàbil, frega lloms de sal.

L'oratge és la remor
d'un silenci fet cançó...

Tardes de temprança,
sinuosa llum d'estiu.

I el capvespre espera,
en llindars de lluna blanca.

Capvespre llunyà

Flames d'un capvespre  
llunyà,
horitzons reblerts 
de llum,
i en la llunyania 
del rostre absent,
el perfil d'un somriure
es fa present,
afable, proper, intens...
un esclat de llum
en el desert
dels ulls absents.
L'horitzó d'infinits colors
pinta els dies,
escurça distàncies.
El rostre absent
ja no és un miratge.

Notes de saxo

Notes de saxo

ondulen paisatges

de mar...

Viatgeres de pell,

tatuades en sal.

Notes de saxo,

jugant amb el mar,

vestint les tardes,

trenant l'aire,

jugant a ser aigua.

Notes de saxo,

corpreses de blaus...

Entre el somni i la vigilia

Aquesta nit vestiré 
els mots de versos...
Cremarà la flama 
persuadida pel desig, 
esgotarà la foscor,
suspesa en l'efímer interval
del somni i la vigilia.
Desvetllaré els sentits...
Em gronxaré en el trapezi
nocturn de les emocions,
seré l'equilibrista del vers,
el noctàmbul habitant de la nit,
deambulant en viaranys
d'incerteses,
entre el somni i la vigilia...

M'he enfilat pels mots...

M'he enfilat pels mots callats
de la tarda simple, planera,
cercant l'equilibri de les paraules,
atançant les pells llunyanes,
dibuixant esferes de llum
on abocar-hi somnis de lluna.
Versant poemes on hi habiten
estranys miratges...
M'he enfilat pels mots callats
de la tarda simple, planera,
cercant algun mot sincer
que em sadollés de tu...
insòlits miratges d'un oasis obert
a l'equilibri de les paraules.

Tardes de sinuosa llum

Tardes de sinuosa llum,
ritmes de saxo...
definint horitzons.
Bellesa inquietant,
a l'abric del temps
que avança sense treva,
ni demora...
Plàcides tardes
de mesurada llum,
cadències lleugeres,
notes que s'esplaien
en les infinites corves
d'uns ulls...

La franja divisoria dels dos blaus

Hi ha una franja divisòria
que uneix els dos blaus,
amb subtilesa i constància
van teixint somnis 
a la llera de la franja.
Sense pressa, sense pausa,
d'il.limitades formes,
d'infinits colors...
van traçant un fil conductor,
per viatjar en les profundes
llacunes deshabitades.
El rostre del somni traça el desig,
pinta la nuesa en el torç de lluna blanca.
La cadència del gest s'acompassa,
imperturbable habitant de l'estança,
immers en la franja divisòria
dels dos blaus.

Van i venen, i retornen

Van i venen, i retornen,

bressolen i atrapen...

com ales de somnis

volant amb el vent,

com miratges de lluna blanca

en nits de seda blava.

Onades salades,

de rostre èteri, indomables.

Van i venen, i retornen,

i esdevenen llant, gemec i pausa.

Amants de la lirica

Eren amants de la lírica,
navegaven en infínits mars
d'aigües salades...
Com dos adolescents,
bevíen l'elixir d'un temps
que no pertoca.
El seu era un amor estrany,
un beuratge de textures
dolces i salades...consistent.
Era un llamp invocant la lluna.
Un silenci a l'esclat de pell.
Un vent que esbatana els cabells.
Amants de la lírica...
I en l'infinita corva
d'aquells llavis vermells,
hi habitava, com un hoste més,
el llamp, el foc i el vent.

Aromes de mar

Aromes de mar, 
pinzellades de sal
vora l'estora del teu blau.
Sense temps ni distància,
guardo l'instant 
en el tresor de la memòria,
en el calaix d'un somni
fet a mida,
en la mirada d'uns ulls delitosos,
en el silenci de la tarda fràgil,
i com més et sé, i et miro,
més em reconec, i em faig ona.

Danso amb el mar

Danso amb el mar...
incansable batec blau,
onatge d'argent
que ressegueixes
el contorn del somni.
Ets l'esclat de la matinada,
el perfum rogenc de la tarda,
el silenci de la nit absent.
Vull romandre
en les teves aigues clares,
fins fer-se visible la matinada,
fins esdevindre ona i abraçar-te.

Hi ha un paratge

Hi ha un paratge en els teus ulls

on s'hi passeja el color de l'estiu,

un indret atemporal,

d'inacabables tardes...

on s'hi dibuixen plàcids somriures,

on la brisa embolcalla la pell bruna.

Hi ha un paratge en els teus ulls

on la lluna vessa somnis,

on la matinada et desperta

versant poemes...

Tots els silencis es tornen cançó

quan el paratge visita els teus ulls.

Parlen les mirades

Parlen les mirades...

Són els ulls la veu de l'ànima?

Des del silenci d'aquest temps,

m'he tornat observador...

Em commou la bellesa 

d'un somriure,

la remor de la brisa marina,

la tendresa d'una mà amiga,

la carícia d'un bes,

una llàgrima salada,

una gota d'aigua a la cara,

el lleu crepitar d'una flama.

I després una pausa,

un silenci,

un batec,

un calfred.

I parlen le mirades...

Vestida de sal

M'he vestit de sal,
i en onades de mar 
he ensorrat els peus,

la sorra lliscava fina
per la pell,
i tornava a l'aigua,
fins fusionar-se
amb el mar.
M'he vestit de sal
sota un cel d'argent.
Sonava una vella cançó...
una balada que volia
pertànyer a la lluna,
i la tarda es resistia
a marxar...
sota la mirada d'un cel
encès de llum.

Possiblement...

Possiblement tot està conectat
tot guarda una relació,
possiblement cada vivència,
cada instant, cada lloc
i cada persona, 
siguin el fil conductor,
l'engranatge que ens uneix
i ens conecta,
i fa possible un retrovament.
Parlem de coincidència,
casualitat...
mots emprats sovint
per explicar quelcom
que ens resulta sorprenent.
El fet de trobar-nos
amb persones que gairebé
havíem oblidat,
situacions i llocs imverossimils...
És possible que al deixar anar,
que al caminar fora pista,
al no aferrar-nos a la rutina,
és possible llavors
que el fil conductor es destensi,
i viatgi lliure per les vicissituts
del temps...

Viure

Podria parlar dels records...
de les vivències
que ens han acompanyat
en aquest trajecte 
que hem fet plegats,
de tot allò que s'acostuma a dir
quan arriba aquest moment,
però això ja ho sabem,
i n'hem parlat tantes vegades oi?
Tot és ben senzill
si ens aturem a observar,
si escoltem el silenci
que parla sense dir res,
si ens deixem fluir!
cadascú amb la propia vibració.
I que caram!
no calen gaires paraules!
Abraçar-nos molt.

Estimar,
sentir cada raig a la pell,
cada bri de llum al cor,
cada mà amiga,
cada sensació que suma
i multiplica el saber estar
a prop de tot, i aferrat a res.
Caminar i caminar...
sense preocupar-nos massa
del demà.
VIURE!
i fer tot el possible
per no deixar de somiar.

En cada esclat...

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant hi percebs
el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se a omplir.

Plou

Plou, 
infinites gotes
despleguen les ales,
al vol efímer del temps.
El vent les impulsa,
i cauen enjogassades
damunt la terra anhelada,
sobre l'asfalt del silenci,
entre onades de sal.
Infinites gotes
juguen a fer bassals,
una a una, cauen,
fins fer-se mirall.

El mirall del mar

La tarda es fon 
en el mirall del mar,
vestida amb ulls de lluna
cerca la carìcia dòcil
del blau.
Les onades s'enlairen
fins horitzons d'argent,
i en el mirall del mar,
el rostre de la tarda,
va cedint-li a la foscor
el pas...
La nit neix en un desert,
en un rostre
de somnis incerts,
al mirall del mar.

Pressa per tot...

La pressa s'instal.la
en la qüotidianitat,
tenim pressa per tot,
pressa per arribar...a on?
Asseguda vora aquest sol 
del migdia,
m'aturo a observar...
a escoltar tants sons
passats per alt,
tanta quietud no viscuda,
tanta llum fosa
en les absurdes angoixes del demà.
Ara sóc el moment present.
Sóc el xiulet de l'ocell que canta,
sóc la branca que viu en l'àrbre,
sóc part de la brisa que acarona
la cara.
Sóc la mandra del gat,
la destresa del seu caminar,
inclús sóc la seva llibertat.
Sóc el que visc en el moment
de l'ara, quan em deixo anar.

Horitzons canviants

És en el silenci on percebo 
la remor, 
és en la pausa on em reconec,
en la solitud on em sé.
Els horitzons són canviants, 
sempre bells, i canviants,
d'infinits colors pinten els matins,
sense oferir resistència al canvi.

Cel intens

M'he creuat amb la mirada 
d'un cel intens, 
aquest matí mentre conduïa.
Hi hagués volgut fondre'm 
en la lava del seu roig, 
i ser l'ocell que vola lliure
per les vicissituds del temps;
però la veu de l'obligació
s'ha interposat al desig.
Ha estat un crit silenciat,
el reflex d'una ombra
que perdura en el temps.
L'efimer plaer no ha sucumbit
al desig.

Entre la veu i el vers

Entre la veu i el vers,
la paraula.
Entre la pell i el tacte,
la carícia.
Entre el somni i la vigilia, 
la imaginació.
Paraula, carícia, imaginació,
l'éix d'unió on convergim els dos.

Els records

Venen de lluny,
i truquen a la porta,
una tarda qualsevol
mentre el silenci ronda
la quietud del moment.
I els deixo entrar,
i em recòrren...plàcidament
pel les vetes del pensament
Tots hi tenen cabuda,
els de dolç sabor a mel,
els que amarguejen com el vi,
els que couen com la sal...
Que seríem sense tots ells?
Seriem éssers sense història,
rostres sense llum,
i ens faríem vells sense estries,
com rocs sense ferides.
Engrescadors els records,
truquen a la porta...

Vine...

Vine, 
la nit és un desert,
és l'aixopluc del somni
entre dunes apilades.
Vine, 
ensorrarem els peus
per les escletxes
de la matinada freda,
veure'm la fugida
de la lluna, sadollada,
l'horitzó encès
despertant el vers...
Vine,
he sentit el teu bes,
com un foc,
com un mar,
dolça carícia de llavis,
tacte de seda
entre vels de silenci.
Vine...

Hores callades

Escoltar el silenci 
de les hores callades.
Sentir el tacte sublim de la nit
en la pell sedosa del somni.
La nuesa del món oníric 
conjugant el verb imaginar...
I aquest silenci, aquest silenci 
que parla quan el món calla,
i es desperten els sentits...!

La mar

Per les escletxes del temps
es fon la llum.

Mar endins, domen els records...
Les onades em retornen silencis
feto cançó,
el dibuix d'un somni es perfila
sobre l'estora de sal.
Camino entre silencis i remors,
la mar és un bàlsam pels sentits...