El gest

La dansa del temps
clou el silenci de la tarda.
Les hores es tornen dòcils
sota la mirada d'un cel
esperançador...
Plora el món! prou que ho sé,
és la llàgrima de l'injustícia,
un dolor que no obeix a cap raó...
Vull ser infant per un temps,
vull creure en l'amor.
Percebre la màgia
de les petites coses.
Donar-li la mà a l'esperança.
Sentir el batec d'una mirada,
el caliu d'una abraçada.
Que el pèndol del temps
decanti les hores dòcils...
i es facin visibles als ulls,
perceptibles a les mans.
Vull creure en el gest.

Hi ha somriures...

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...

Perduren en el temps
i en la memòria,
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.

Un pensament de mar

Un pensament de mar...

Van i venen
i tornen a marxar,
onades de sal, 
esquitxos de mar,
imatges que exhalen
un temps llunyà,
tatuades a la pell
de l'enyor.
Certeses d'uns dies
que dormen en el mar
del record.