El gest

La dansa del temps
clou el silenci de la tarda.
Les hores es tornen dòcils
sota la mirada d'un cel
esperançador...
Plora el món! prou que ho sé,
és la llàgrima de l'injustícia,
un dolor que no obeix a cap raó...
Vull ser infant per un temps,
vull creure en l'amor.
Percebre la màgia
de les petites coses.
Donar-li la mà a l'esperança.
Sentir el batec d'una mirada,
el caliu d'una abraçada.
Que el pèndol del temps
decanti les hores dòcils...
i es facin visibles als ulls,
perceptibles a les mans.
Vull creure en el gest.