La fulla cor

Quietament llisca,
sobre l'estora verda, una fulla cor.
La matinada desperta 
de l'ombrívol son.
Pels camins transiten somnis, 
creixen les arrels esperançadores
de l'amor.
La fulla cor observa...
tèbia llum, horitzons encesos,
estels embriagadors,
coneixedora de la llum i l'ombra,
del plor i del riure,
de l'enyor quan recorda l'arbre
d'on provenia.
Camina i camina...en pluja i vent,
i en el camí del desconcert,
no deixen de créixer
arrels esperançadores d'amor.

El cel clareja

De la foscor emana dolça
la llum,
cauen llàgrimes daurades,
estels fugissers il.luminen
rostres expectants,
el cel clareja.

La lluna besa la nit.

L'esgraó del somni
avança pel viarany de l'incert.
Dormen les parpelles
a l'abric d'una calma delirant,
el cel clareja.

Gúspires de llum encenen la nit.

El gest

L"escalf d'una mà,
l'abraçada sincera,
el somris d'un bes,
una mirada que es troba
sense saber-se,
instants efímers
que perduren en la memòria
quan recordes aquell gest...
apenes uns segons,
però quina màgia despren el gest!!
quan sorgeix espontani,
sense artifícis ni disfresses,
quan li obrim la porta al Ser.
Fem que cada dia compti,
perque ara estem aquí,
i demà qui sap on serem!
Per petit que sigui el gest,
si és sincer, és el millor regal a fer.

Nómada del temps

Vius sense aferrar-te a res,

trepitges l'asfalt, solitari.
La teva llar és un camí
sense rumb establert.
T'asseus i observes...
La ciutat es lleva d'hora,
els fums entelen el cel.
La música et complau,
embalsama la pell curtida.
A les nits la guitarra
acarona els dits de l'oblid.
Veus passar els trens
i et preguntes;
com hauria estat la teva vida
si aquell tren s'hagués aturat
a l'estació dels somnis...
Tens la veu rasgada de tabac,
les mans tintades de records,
el batec contínu d'un so.
Quan lluu el sol atures el pas,
dibuixes rostres en el llenç cansat.
Guardes l'enyor en miralls trencats,
bells retrats habiten l'estança.
Nòmada del temps
a la ciutat que no dorm.

Un caminant

Cauen les branques,
sinuoses corbes
a l'atzar perfilen el matí.
El vent s'ha llevat d'hora.
Sota l'embruix dels arbres 
un caminant transita.
Trepitja la terra molla,
esquiva algun bassal,
pensatiu, observa.
El bosc és el llenç
de l'instant creatiu,
l'ambivalent retrobament
de la llum amb l'ombra,
el misteri de les formes,
la solitud acompanyada.
Observa el caminant,
mentre transita
en la bellesa intacta.

Pensament de capvespre

Horitzons rogencs...
ulls en flames,
corpresos de somnis,
tenyits de blau.
Capvespre migratori
al preludi de la nit.

pensament

Al galop del capvespre
s'esmuny el vent,
l'esquitx de sal
erosiona l'arena,
solca la pell,
cus la ferida,
i en el mirall nocturn,
l'ombra indefinida
embasta la llum.

Que li puc dir...

Que li puc dir a la tarda
si ella ja ho diu tot...

si al recer de la fina pluja
he vist llàgrimes colrant
de tristesa el món.
Jo voldria tenir l'esclat màgic
a les mans,
i poder apaivagar el temps
de desencís...
Dir-li al vent que li xiuxiuegi
paraules d'amor a l'injustícia,
convidar al sol a acaronar
els cors tancats,
arribar a la profunda mirada
d'un infant i veure-hi clar.
Que li puc dir a la tarda
si ella ja ho diu tot...
Si jo només sóc una petita part
d'aquest immens i fascinant món.

Àvids de lletres

L'astre sigil.lós abandona la tarda,
trenca la llum, destria el temps.
L'udol del vent remou el blau.
Un recés de pau al mirall
dels ulls que observen.
Nedo en un mar d'ombres,
viatjo en braços d'un vent rebel,
resseguint la franja de l'horitzó etern,
sutiment, amb la ploma als dits,
àvids de lletres.

Pensament de nit

Llàgrimes de sal 

a l’aixoplug d’un mar 

que convida al silenci,

divago en els records

dels dies llunyants

cercant un espai

on perpetuar el vers.

La solitud camina

en el llenç de la tarda obaga,

l’horitzó de llum es perd

en ombres de lluna.

La nit és un full de paper

on hi aboco melangies,

trossets de mi

en forma de lletres,

a voltes disperses

altres estructurades.

Talment com la vida mateixa.

I és en aquest espai de temps 

on em trobo i em refaig.

Octubre tardorenc

Observo la natura,

flueix amb les estacions.

Ara la tardor enceta camins 

d’introspecció,

mirar cap endins

i plasmar cap enforà.

L’arbre perdrà la fulla,

formarà catifes seques 

sobre el sòl del silenci 

tardorenc.

Arbre despullat de tot

seguirà fent camí,

malgrat l’hivern glaci

les seves branques,

i la nit li retalli somnis,

ell subsistirà.

Vindràn nous dies…,

i serà més savi i més vell,

enfortit i renovat,

fluirà novament amb les estacions.

Setembre

Vergonyós el sol
va despertant,
l'aroma fresc del matí
tempra l'estança,
ja aminora la xafogor   
i es desvetlla
el plàcid setembre.
Amorós, melangiós,
amable,
encetant nou cícle.
Recomençar de nou!
Setembre equilibrat
regala'ns les tardes
de pell bruna,
les nits de recolliment
i el gust d'un petó
amb sabor a prèssec,
almivar als llavis!
Lluïm el teu Sol
que poc a poc amaïnarà,
seran els vespres més opacs
i fondes les matinades.
Vindrà el temps de l'assossec
i la calma...
tatuant els records de l'estiu
a la pell renovada.

A l'abric de la nit

El meu cos petita l’abric de la nit,
viatjant de puntetes
pel somni que abraça
la foscor.
Entre llums i ombres,
instants d’incerteses
que reviuen
intervals d’inconnexió.
He volat,
he plorat,
he vist,
he sentit…
calfreds a la pell,
mentre la son esculpia
el meu cos petit,
lliure de qualsevol certesa.
La nit ha vestit d’estranyes robes
les hores inconnexes
que desperten l’inconscient.

Isabel Ribera i Carné

Converses amb la lluna

Les nits d’estiu
són belles pintures
on hi aboca la lluna.
Li parlo amb la mirada,
li explico com em sento.
Captivada pel seu encant
i per la màgia que desprèn
quan la foscor l’embolcalla.
Vetlladora dels somnis
més profunds
a l’ampar del silenci.
A voltes he caminat
en l’absència d’altres temps,
aferrant-me a un record,
assaborint la salabror
d’una llàgrima que dibuixa l’enyor,
a la comissura dels llavis.
Imaginant vivències
que han estat interrumpudes
per una fatalitat,
reflectides en l’ombra
de la pintura absent.
La lluna m’acompanya, m’escolta,
m'apropa a l'essència,
projecta la llum en la paraula
feta vers.
Còmodament, conversem.

El poeta

Escriu el poeta,
en en llindar de la nit
projecta l'ombra
del silenci per crear...
Els mots són esgraons
de solitud
per on hi aboca el desig,
pinzellades que dibuixen
espais alternatius.
Li parla a la nit,
es nodreix de la foscor,
com un espectre,
com un astre,
conquerint espais
on reviure el poema.
Escriu el poeta,
hàbil, d'ulls delirants,
i ploma encesa.

Poesia

En un entorn carent de valors,
on les pautes a seguir
venen determinades per certes
corrents mediàtiques que poc
tenen a veure amb el que hom desitja.
En aquesta societat disfressada
de fals benestar...sorgeix, brolla,
emana una necessitat imperiosa
d'expressar a través de la paraula;
un crit que eleva els cors
i s'escolta més enllà dels límits,
congrega, emociona...
acarona les pells, abraça els silencis,
embolica amb la seda dels dits fràgils
i reforça qualsevol sentit omès.
Sòlida roca pulida d'onatge i sal,
alenada d'aire elevant el vol.
Amiga, llàgrima, confident, ànima.
Efímer bes d'un matí inocent.
Núvol de cos ingènu que habita
entre boïres.

Poesia.

L'abraçada

Caminava per la nit incerta,

explorava el camí del somni…

entre rostres, imatges i indrets atemporals

l’inconscient anava despertant,

és en la quietud on ell es desvetlla,

hàbil, deambula en les dreceres

de la nit, expert en dormir a la raó.

En un instant una abraçada

va poblar tot el meu espai,

la fusió va ser intensa, colpidora,

cap rostre, cap imatge…eren ja allà,

només una llum fixa acompanyava

aquell instant ple de sentit.

Tota mancança quedava reblerta

amb l’abraçada…

Al despertar, vaig entendre 

que en aquell moment revelador,

jo no estava sola.

El vi

Accessit al primer premi, en el I Concurs de poesia i relat breu a Gandesa, abril 2017.

Es decanta el líquid, 

intens, vessa dins la copa.

Aromàtic...d'infinits matisos, 

glops de seda passejant-se 

per la boca,

impregnant d'aromes els sentits.

Insòlits racons banyats de vi. 

Dolç, amarg, afruitat... 

com el gust d'un petó inesperat. 

Assaborim-lo... 

deixem que ens recorri,

que llisqui fi, el cos sedós. 

Així, glop a glop, sense pressa, 

com un petó que arriba a destemps, 

i ens inunda de plaer la boca.

Mar endins

Estimo aquesta mar 
que m'ha vist crèixer,
de la mà del pare 
ens endinsàvem 

als seus dominis blaus.
Recordo amb enyor
les matinades fredes
amb gust de sal.
Pluja i vent,
cisellaven amb força
la pell àspra, cremada de sol,
punyent de vida,
i en cada solc del rostre
es feia palès el ressó
de la veu marina.
La temptadora fressa
de les nereides ensordia
els dies feiners a alta mar.
Erem com dos amants,
a voltes m'estremia
d'un plaer blau, silent, equilibrat,
oferint-me el millor fruit de mar.
Altra volta m'encadenava
al seu ritme hostil, furiós,
i em trasbalsava l'idea
de que em pogués prendre,
que fàcil li seria!
només caldria un cop de mar!
Conscient del fet,
em resistia a caure 
al seu encant desmesurat.

Avança la nit

Alenades de fum
ocupen la cambra.
Els teus ulls clavats
en els meus,
i els alès convergint

a la pell del desig.

Les mans encerclen
la cintura.
Un batec de pit,
un calfred de pell.

Em mires, et miro,
no puc deixar de mirar
aquests ulls que em parlen
sense pronunciar mot

Entre fum i silenci
avança la nit,
corpresa en el delit
de pell i flama
et vaig descobrint...
al compàs d'un vell tango.

Peregrines

Recordo els petits comerços al voltant
de la Plaça la Porxada, "la Cereria Mas",
"Ca'n Trascó", "Ca la Canal",
i els somriures d'aquella gent de mirada afable.
Recordo els carrers humits per on jo transitava 
cada tarda al sortit de l'escola,
racons d'un poble que havia fet meu.
Cançons a peu d'escala, el joc de "la xarranca",
la revista Super pop, el ball del Hula-hop!
Les aromes de pastisseria amb gust de xocolata.
Aparadors de dolces hores...
caramels de café amb llet en paper de selofan.
Abraçades amb empremtes de farina.
Anades i vingudes a l'obrador dels somnis.
El meu món petit, tan gran aleshores per a mi.

I vam marxar a contra cor,
i en el calaix de la memòria hi feia estança el retrat,
la vivència, cada moment viscut albiraba en la història.
Quan ets petit no tens noció del temps,

la vida és un joc i tu n'ets el principal actor,
tot és l'ara, i el demà és sempre una incertesa.
I jo anhelava fer arrels a un lloc semblant
al meu poble extraviat, es feia difícil trobar-lo,
l'ombra de l'obstacle seguia les nostres passes.
Erem peregrines d'indrets efímers,
com Juliette Binoche, en Chocolat

Però tot arriba en el moment just,

també desperten les llavors adormides,  
poc a poc van fent camí..
i troben una estança on arrelar,  
i així va ser, transcorregut un temps

ja no vam tornar a peregrinar.
Una ciutat cara a mar ens va copsar. 
Mare i filla, vam trobar un lloc on niar.

Efímer instant blau

No hi ha distància
ni temps quan la nit
embolica la son.
Una alenada de vent
flueix amb l’aire,
travessa el llindar del somni,
és la balandra a l’abric
de l’efímer instant blau.
El vol de l’ocell nocturn
bordeja l'insconscient,
traspua en el batec.
Corpresa per l'efímer
instant blau,
desplego les ales
del món oníric.

La Lluna

S'ha format un solc al cel,
una estança on hi habita
la lluna.
El rostre blanc que esquerda
la nit.

La veu calmada,
l’astre il.luminador,
captivadora llum
dibuixant mars d'argent,
resseguint cims de silenci.

No és fosca la nit
quan et fas present,
quan perfiles rostres d'esperança
quan vetlles somnis de coixí.

Còmplice de les nits d’insomni
rostre blanc, enigma de la nit.

Un polze al temps

Tornen els records,
d'intenses vivències,
a voltes tan llunyanes!
Els estius a Arenys no han mort
si puc tornar-hi amb la memòria,
si puc sentir el seu batec,
si se m'escapa un somrís,
si em traspua un calfred...
Si pogués fer-li un pols al temps!
però no, no és possible,
ell sempre guanya.

Veure-hi clar

No és fosca la nit
si sona una melodia de jazz,
si crema la flama
d'una espelma singular,
si visualizo a través de l'encens,
indrets calmats.

No és fosca la nit
si sé que en tu puc confiar.
Camino per les hores silencioses,
amb la companyia d'algun pensament,
i divago entre ell i jo,
sense resoldre cap enigma,
simplement divago...

Voldria alçar els ulls,
aquells que fóren ulls d'infant,
i tornar a veure-hi clar,
com un mirall de lluna abocat al mar.

El ritme del capvespre

El capvespre té un ritme
de nota musical
cercant el seu espai.
La cadència del roig,
la subtil metamorfosi
del blau lilós,
la barreja equilibrada
del color,
l'estructura acompassada
del ritme musical
quan s'esfondra
en la llunyania més propera,
i encén el vers,
i et crida al poema...
conduint-te cap endins.
A la teulada del record,
on hi habita cada cel,
cada somni, cada enyor...
allà, allà hi trobarem
el propi ritme,
el que pertany a cadascú,
el que et fa vibrar.
Allà on es perd l'horitzó rogenc,
cercarem la paleta d'infinits colors.

Gèlida tarda

Gèlida tarda...

sona un violoncel
en la plàcida estança.
El camí s'omple de música,
reviuen les fulles gelades,
dansen amb el vent,
percusionen l'ambient...
Gèlida tarda...
camins planers
brodats en somnis.
Sons de violoncel
en les immediateses
de la tarda.