Avança la nit

Alenades de fum
ocupen la cambra.
Els teus ulls clavats
en els meus,
i els alès convergint

a la pell del desig.

Les mans encerclen
la cintura.
Un batec de pit,
un calfred de pell.

Em mires, et miro,
no puc deixar de mirar
aquests ulls que em parlen
sense pronunciar mot

Entre fum i silenci
avança la nit,
corpresa en el delit
de pell i flama
et vaig descobrint...
al compàs d'un vell tango.

Peregrines

Recordo els petits comerços al voltant
de la Plaça la Porxada, "la Cereria Mas",
"Ca'n Trascó", "Ca la Canal",
i els somriures d'aquella gent de mirada afable.
Recordo els carrers humits per on jo transitava 
cada tarda al sortit de l'escola,
racons d'un poble que havia fet meu.
Cançons a peu d'escala, el joc de "la xarranca",
la revista Super pop, el ball del Hula-hop!
Les aromes de pastisseria amb gust de xocolata.
Aparadors de dolces hores...
caramels de café amb llet en paper de selofan.
Abraçades amb empremtes de farina.
Anades i vingudes a l'obrador dels somnis.
El meu món petit, tan gran aleshores per a mi.

I vam marxar a contra cor,
i en el calaix de la memòria hi feia estança el retrat,
la vivència, cada moment viscut albiraba en la història.
Quan ets petit no tens noció del temps,

la vida és un joc i tu n'ets el principal actor,
tot és l'ara, i el demà és sempre una incertesa.
I jo anhelava fer arrels a un lloc semblant
al meu poble extraviat, es feia difícil trobar-lo,
l'ombra de l'obstacle seguia les nostres passes.
Erem peregrines d'indrets efímers,
com Juliette Binoche, en Chocolat

Però tot arriba en el moment just,

també desperten les llavors adormides,  
poc a poc van fent camí..
i troben una estança on arrelar,  
i així va ser, transcorregut un temps

ja no vam tornar a peregrinar.
Una ciutat cara a mar ens va copsar. 
Mare i filla, vam trobar un lloc on niar.