Nómada del temps

Vius sense aferrar-te a res,

trepitges l'asfalt, solitari.
La teva llar és un camí
sense rumb establert.
T'asseus i observes...
La ciutat es lleva d'hora,
els fums entelen el cel.
La música et complau,
embalsama la pell curtida.
A les nits la guitarra
acarona els dits de l'oblid.
Veus passar els trens
i et preguntes;
com hauria estat la teva vida
si aquell tren s'hagués aturat
a l'estació dels somnis...
Tens la veu rasgada de tabac,
les mans tintades de records,
el batec contínu d'un so.
Quan lluu el sol atures el pas,
dibuixes rostres en el llenç cansat.
Guardes l'enyor en miralls trencats,
bells retrats habiten l'estança.
Nòmada del temps
a la ciutat que no dorm.

Un caminant

Cauen les branques,
sinuoses corbes
a l'atzar perfilen el matí.
El vent s'ha llevat d'hora.
Sota l'embruix dels arbres 
un caminant transita.
Trepitja la terra molla,
esquiva algun bassal,
pensatiu, observa.
El bosc és el llenç
de l'instant creatiu,
l'ambivalent retrobament
de la llum amb l'ombra,
el misteri de les formes,
la solitud acompanyada.
Observa el caminant,
mentre transita
en la bellesa intacta.

Pensament de capvespre

Horitzons rogencs...
ulls en flames,
corpresos de somnis,
tenyits de blau.
Capvespre migratori
al preludi de la nit.

pensament

Al galop del capvespre
s'esmuny el vent,
l'esquitx de sal
erosiona l'arena,
solca la pell,
cus la ferida,
i en el mirall nocturn,
l'ombra indefinida
embasta la llum.

Que li puc dir...

Que li puc dir a la tarda
si ella ja ho diu tot...

si al recer de la fina pluja
he vist llàgrimes colrant
de tristesa el món.
Jo voldria tenir l'esclat màgic
a les mans,
i poder apaivagar el temps
de desencís...
Dir-li al vent que li xiuxiuegi
paraules d'amor a l'injustícia,
convidar al sol a acaronar
els cors tancats,
arribar a la profunda mirada
d'un infant i veure-hi clar.
Que li puc dir a la tarda
si ella ja ho diu tot...
Si jo només sóc una petita part
d'aquest immens i fascinant món.

Àvids de lletres

L'astre sigil.lós abandona la tarda,
trenca la llum, destria el temps.
L'udol del vent remou el blau.
Un recés de pau al mirall
dels ulls que observen.
Nedo en un mar d'ombres,
viatjo en braços d'un vent rebel,
resseguint la franja de l'horitzó etern,
sutiment, amb la ploma als dits,
àvids de lletres.