Quieta la nit

Quieta la nit
respira solitud,
embriagada de sons,
fosca, clareja en somni.
Tic,tac, tic, tac, 
fa el rellotge.
Entre sons de piano àntic,
una veu entona melodies
de blues.
A càmera lenta dansen
fotogrames.
El perfum de la nit quieta
enllaça les mans tèbies
de desig.
Si em mires s'esfondra
el silenci, i es torna clara
la nit que embolica
el somni fosc.
Si em beses s'estremeix
la pell, i es fa tendra
la matinada freda.
Quieta la nit,
viu en un sospir.

Tardes de tardor

Tardes de tardor...
pèssics d'enyorances
a la pell receptiva.

Una tassa de cafè
i l'aroma plè del buit.
Lletres que dibuixen
paisatges concorreguts,
verds entre blaus,
camins a vessar de solitud.
Mars tenyits de records,
sal als llavis,
petjades que formen solcs
a la terra humida.
Tènue llum de tardor
que aviat emprèns el vol
i ens apropes al vespre
condescendent,
amb el so de la brisa
inspiradora,
i el crepitar d'alguna
flama que explosiona
en el llenç del somni
nocturn...

La veu del desert

La veu del desert camina
en la preciada solitud,
un tacte de vent
frega la tèbia pell,
la mirada es concentra 
en la llunyania d'un horitzó
que ha après a ser bell.
La tarda és el llenç
on s'hi conjuga el color,
observo el seu traç
des de la propera llunyania
i se'm vessa una llàgrima
a la galta
que em fa de tornassol.
Escric amb la tinta
del desert un poema
que parla de l'ara,
tenyit de mots que viuen
en la plenitud d'un bell horitzó.