La veu del desert

La veu del desert camina
en la preciada solitud,
un tacte de vent
frega la tèbia pell,
la mirada es concentra 
en la llunyania d'un horitzó
que ha après a ser bell.
La tarda és el llenç
on s'hi conjuga el color,
observo el seu traç
des de la propera llunyania
i se'm vessa una llàgrima
a la galta
que em fa de tornassol.
Escric amb la tinta
del desert un poema
que parla de l'ara,
tenyit de mots que viuen
en la plenitud d'un bell horitzó.